Anant a buscar postres

La nit del dimecres en Pep feia quaranta anys i cap a les onze vaig anar a buscar postres. Banyoles té un gris pastós en aquella hora de la nit. Vaig sortir de casa seva i vaig enfilar el carrer Teresa Jornet fins al de Sant Martirà sense trobar ningú. Al capdavall, a la cantonada de Servites, hi vaig trobar en Titetus i el fill gran d'en Tortós parlant de no sé què. No sabia si travessar la placeta dels Estudis perquè estava una mica embrancada de ferros però em vaig fer el valent i la vaig travessar per anar a prendre la pujada del carrer de la Canal fins cap als Turers. Allà on abans era a Ca l'Arquitecte, l'avi d'en Titetus, hi vaig veure entrar una parella jove. Segur que s'anaven a tocar. Tenien el somriure perfecte per estimar-se. Els vaig oblidar al cap de sis o set passes i en un moment vaig ser al Passeig. Van agafar el que necessitava i vaig tornar passant per davant de les Voltes al mateix temps que la grua municipal girava des de la carretera cap al carrer gran amb un cotxe carregat al remolc. Ens vam creuar sense dir res. Ells ni em van veure, tampoc. Sense deixar de caminar vaig pensar en el cotxe i en la multa però, sobretot, em vaig adonar que la ciutat estava viva, molt més viva del que em pensava. Me'n vaig fer el càrrec encenent una cigarreta. Mig somrient em vaig adonar que una ciutat només pot ser viva si la vius. Ho vaig deixar córrer de seguida. Tenia ganes d'escurar les últimes calades de la cigarreta mirant la cantonada que separa el carrer de Sant Martirà del carrer de Sant Antoni abans de tornar a la festa. Teníem feina, era l'aniversari d'en Pep.