Can Mià

Hi ha coses que només s'entenen si has nascut lluny d'una ciutat. Com per exemple, anar a dinar a Can Mià i trobar que el menjar que s'hi dóna és el més normal del món. A Can Mià fan els guisats de tota la vida, i maten eel porc, i fan les truites amb ous de gallines que graten pallers, tenen llet de vaca acabada de bullir amb gust de llet de vaca acabada de bullir, el vi arriba a porrons i tenyeix les tripes, el cafè no té gust de res i la crema cremada és una mica massa dolça pel meu gust però si no m'haguessin aturat me n'hauria cruspit una perola plena fins a dalt.
A Can Mià tenen dos estruços i dels ous que ponen en fan pastissos. Encara dimarts va matar cinc garrins de porc vietnamita i quan ens hi vam presentar ahir al migdia ens en va oferir. Va rostit amb una cullerada de mermelada de maduixa per sobre. Òstia, la mermelada és deliciosa i el porc passa xuclant. En Marc en va demanar. A mi l'agredolç no m'agrada. Em vaig estimar més pollastre rostit. La meva cap de redacció va demanar cabrit amb pinyons i més que tips, vam quedar tranquils. Havent dinat, en Pere ens va venir a fer companyia una estona i sentitn-lo xerrar em reconfortava anar-me sentint convençut que la millor decisió de la meva vida va ser deixar Barcelona. Els de la capital, si volen, que emplenin el menjador cada cap de setmana. A mi m'agrada més anar-hi un dimecres.