Déu va aparèixer a la plaça de les Rodes

Els dies de pluja sempre em fan venir a la memòria el dia que vaig veure Déu a la plaça de les Rodes. Era un diumenge, pels volts del migdia. No recordo si entràvem o sortíem de l'estiu. En Joan i jo miràvem cap a fora des de dins del restaurant. No dèiem res. Els fils d'aigua es feien cada vegada més gruixuts i les gotes esclataven sobre el travertí amb una violència amable. De sobte va parar de ploure i es va fer clar. Va sortir el sol i ella va aparèixer pel costat del carrer de la Barca amb una vestit d'estiu i una rebeca de llana finíssima sobre les espatlles. Al seu costat, el xicot, un noi de Lleida, un pèl més baix que ella, prim, elegant, amb els cabells una mica llargs, acabat de dutxar. Tots dos van travessar la plaça i van desaparèixer pel corriol que dóna al carrer Gran. Quan ja no els vèiem, la pluja va tornar a caure encara amb més força fins que es va estruncar just en el moment que la vèiem aparèixer una altra vegada per l'altra punta de la plaça fent voleiar, a cada pas, la faldilla del vestit d'estiu que amb prou feina li tapava els genolls. La recordo travessant la plaça a càmera lenta, com seguint els passos de l'anada, i desapareixent pel carrer de la Barca mentre la pluja començava a esborrar el rastre del seu perfum.