Benvolguts, avui és un dia trist per als que tenim els bars com a lloc de culte. Amb un gran pesar, Xisca de Gardi us ha d'anunciar la mort d'Alejandro Finisterre, l'inventor del futbolí. Era coix, però va ser un gran home, gallec, d'esquerres, revolucionari, exiliat. Va ser un avançat al seu temps, un personatge a qui només li podia faltar ser de Banyoles, de Sant Miquel, o fins i tot de Vilademuls. Però tot això tanseval en un home que va ser capaç d'idear el primer passafulls de partitura accionat amb el peu per guanyar-se els favors d'una pianista que li provocava polucions nocturnes i li feia venir fogots de dia. Ens ha de ser igual que fos el poeta a qui Leon Felipe va confiar el compliment de la última voluntat escrita en el seu testament. I encara ens ha d'importar menys quina fos la última voluntat d'aquell bon home perquè l'autèntica poesia és la que va escriure Finisterre ideant el primer segrest aeri quan dos agents franquistes el van arrencar del seu exili de Guatemala l'any 1954 per repatriar-lo a Espanya. Finisterre, amics meus, va pensar que el volien matar. Llavors es va tancar al lavabo, va embolicar una barra de sabó amb paper de plata perquè semblés una bomba i va sortir cridant: «Sóc un refugiat espanyol a qui han segrestat. Si és necessari sé com evitar que aquest avió arribi al seu destí!». Passant per Panamà l'avió va aterrar i el van deixar lliure tan ràpid que el van fer entrebancar baixant les escales. En qualsevol cas, Finisterre va ser un home que Xisca de Gardi hauria acollit amb tot honor. Ara només ens queda pregar amb tot honor i tota glòria pels segles dels segles amén i esperar que els caps de setmana el deixin anar de parranda a l'infern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada