Creps

Passades les nou, vaig trobar la Meritxell a davant de Can Masgrau i em va dir que anés a veure la Isabel, que estava fent creps. Tot primer no sabia què em deia perquè la minifaldilla que portava em va deixar sense esma. Es podria dir que més que una minifaldilla era una quasifaldilla. Però en acabat de saber què passava, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig fugir carrer amunt fins a casa seva pensant que hem estat uns canalles deixant que la Meritxell passés fred aquest hivern. A casa seva, veure la Isabel fent creps em va semblar tan deliciós com tastar-les perquè, amics meus, la Isabel és la cuina en estar pur. I les creppes són un altre ingrés per afegir a la llista de mèrits que la converteixen en la nostra Miss Catalunya Permanent. Quin privilegi seure a la taula de la casa del carrer Sant Martirià i cruspir-se un plat tan ben preparat amb xampinyons, pernil salat i formatge de cabra. I menjar-ne un altre, per postres, amb xocolata fosa per dins. Com diria la meva mare, hi cantaven els àngels. La seva mare, la Lurdes, també hi era, com és natural. Va arribar al cap d'una estona i ens va saludar amb una suavitat exquisida, una mica sorpresa de trobar-nos, però sempre amable i curiosa. Després també va arribar en Miquel i al cap d'una estona Xisca de Gardi va decidir que havia arribat el moment de pair aquell sopar abandonant discretament la llar familiar que ens acollia. I baixant vam projectar l'aroma d'aquell regal alliberant una bombolla d'aire comprimit per entre els llavis tot caminant fins a Servites.