De Puigpalter fins a Orfes

Aquest matí he tingut la sort immensa de conduir, i conduir-me, pels confins més dolços del Pla de l'Estany. Benedicció divina. El meu cotxe ha baixat per Puigpalter (bressol de l'indomable Serra, del qual en Puput m'ha avançat una primicia exclusiva: el nen triomfa als Cayers du cinema, o com es digui el temple del cinema escrit) De Puigpalter he tirat cap a Vilavenut per un paisatge que hauria de ser recomanat pels metges de capçalera: prats, bosquets, un verd suau, unes temptacions terribles d'ajaure't a qualsevol cuneta. He passat pel Veïnat d'en Deri, l'empori del món rural. He travessat Vilavenut, un poble que hauria de ser capital d'alguna cosa, i m'han vingut ganes de parar-me a Can Salvi i trucar en Pep, i quedar-nos a dinar i fer-la petar veient com les hores cauen a l'altra costat de la saca. Però he seguit. De Vilavenut els indicadors m'han portat cap a Galliners. Ai, punyeteres, si us arrepleguessim, deeses de la nit banyolina! I he vist trencants que et podien dur cap a Ollers, o cap a Vilademí, o cap a Sant Marçal, recòndits paratges d'un Pla de l'Estany mai vençut. Quina carretera, Xisca de Gardi hi hauria de passar quinze o vint cops per dia. I he seguit fins a Galliners i no les he trobat. Malitsiga. Llavors m'he trobat en una cruïlla sense saber cap on havia de tirar. Però un instint molt vell i molt paranormal m'ha portat cap a la direcció adequada. He passat per un altre temple dels nostres: Pinsos del Gironès. I he seguit fins arribar a la gran recta de plataners. Llavors he sapigut que, novament, tornava a Orfes. Quina carretera, algun dia la farem, i ens pararem a cardar una queixalada en algun dels nostres santuaris. Llavors, els ocells ens esperen a l'altra costat del purgatori.