En Quim Nandez és xino

És cert, en Quim Nàndez té els ulls de Xino. És més, de petits, en Joan Hostench li deia Xino i a casa seva, els seus avis, els de la botiga del carrer de la Canal, tenien un pequinès que es deia Xino que, també de petit, quan tenia la varicela, el va mossegar al llavi, li va arrencar un granet i li va deixar la marca. En Quim Nàndez porta un traductor digital d'última generació a la gola. En realitat pensa en xinès i parla xinès normatiu però les paraules agafen la fonètica del català tan bon punt passen pel filtre idiomàtic que porta instal·lat. Quan el van enviar cap aquí, des de la privíncia de Manxúria, volia fer-se passar per estafador. Era una tapadora perfecta a partir de la qual podria autofinançar-se i conèixer el subfons del país. Però els seus superiors li van dir que no, que ja havia estafat prou a la Xina, que aniria a parar a Banyoles, que faria de periodista, que li agradarien els gintònics, la cervesa, el rom i la ratafia; que tindria alguna xicota de tan en tan i avall. I ell s'hi va haver de conformar perquè els xinos gasten una mala llet que espanta però encara som a temps de recuperar-lo per a Xisca de Gardi.