Crònica de la probessó

Queia pluja per tots els marges del Pla de l'Estany. Havia començat a ploure per les deus. Però hi havia una cosa intocable: per la Mare de Déu dels Dolors, mai plou. Així és que Deu nostre senyor va acabar protegint la probessó. Va començar tard, tot sigui dit. Cap a quarts de nou Xisca de Gardi ja era dins de Santa Maria per veure què passava. Vam entrevistar-nos amb un home d'honor, amic i consanguini nostre, en Josep de Can Constans: mandíbula forta (a can Cortada en dirien barra) ulleres grosses, i una manera deliciosa d'anar deixant passar les esses per dins les dents. Vam pregunta-li a en Josep: sortirem? Com si Xisca de Gardi fos una peça de la mateixa probessó. En Josep va respondre'ns que tot depenia de la pluja i aquestes coses. La gent entrava i sortia de la porta petita de Santa Maria. Atemorida i esperançada, amb ciris a les mans, amb cara de pulsió reculada. En Josep va afegir que si plovia no es podia pas sortir amb el pas de la Mare de Déu dels Dolors, i llavors, com de fuster de mena que és, ens va mostrar unes esquerdes en la fusta de la imatge. Xisca de Gardi va prendre nota. Xisca de Gardi remourà cel i terra. Això no tornarà pas a passar: aquí es buscaran diners on faci falta, no tolerarem mai més que la nostra imatge venerada surti al carrer amb esquerdes que no són d'aquest món. Capítol a part, vam parlar amb gent amiga que forma part de la gran litúrgia de la probessó. Aquí en Juncà petit, allà un net de la part de Lió, a l'altre costat un Batlle de Vilert que també ajuda. El carrer dels morts era ple de vestes: caputxes blanques, negres, un ambient serè, respectuós, intatxable. Ens venia aquell pessic de la infantesa veient la part capdaventera del carrer Nou, veient cares conegudes, veient l'atmosfera soterrada de pluja fina i imatgeria antiga. Vam esperar. Eren les nou i la cosa no arrencava. Es veu que depeníem dels Manaies. Vam seguir esperant: comentaris, passatges, més cares conegudes. Xisca de Gardi ho sabia: la Probessó acabaria sortint. Era cosa del temps, dels anys viscuts, de la tossuderia dels passos. Cap a quarts de deu la humitat golafrejava Santa Maria. Però només era una sensació. Vam sentir tambors i passes sobre el terra moll. Només podia ser la guàrdia d'honor de la Mare de Déu dels Dolors. De sobte el negre i blanc del carrer dels morts va revenir un vermell groguenc exultant. Ja els teníem aquí. l'Ignasi va reviure els temps petits del seu pare, i la cadena remota de la història va seguir soldant-se sota el vent humit de la nit banyolina. El repic de les llances va fer la resta: tornàvem cap enrere, tornàvem dolçament cap enrere, com si el nostre món fos, només, un regust interminable de brunyols acabats de fer. Vaig portar el petit cap al principi del carrer Major perquè revivís, també, els dies fonedissos d'abans. I llavors, des de davant de Can Saguer, vam mirar encantats com tot el carrer Major era un avenç de grog sobre roig, de picar somort sobre asfalt molt vell. El silenci ens va fer lliscar molt enllà. La probessó tornava a ser com l'havíem recordat, com l'estàvem vivint, com la seguirem imaginant.