Can Comerma

És important saber que la grana cuita es comprava a Can Comerma. En Pere Comerma es diu Coll però ha cuit tota la vida amb pseudònim. Deien que posava una punta de bicarbonat a l'aigua de les cassoles però ben bé del cert no s'ha sabut mai. Quan li demanaven, en Pere responia sempre amb un somriure i ho explicava lleugerament girant una mica el cap, treient un mocador de la butxaca de la bata com volent-hi restar importància. De fet els cigrons d'en Pere eren un somriure en temps de bledes i pollastre algun diumenge. A Can Comerma s'hi ha d'anar pel baixant de Plaça, venint dels Turerxs. O pujant com si volguéssim arribar a la porta de salt de Can Sila. També s'hi va per l'Abeurador tot i que ara és una mica més difícil perquè fa temps que hi han deixat uns ferros mal posats al mig del pas. Avui a Can Comerma només hi queda en Pere. La dona és morta, Déu l'hagi perdonat, i els fills són tots casats. Però la grana encara hi és. De fet, n'hi ha que diuen que hi va ser primer la grana que la botiga. I molt abans que els congelats ho engeguessin tot a rodar, a Can Comerma s'hi podia comprar de tot fent un passeig, des del lleixiu fins a la pasta dents, girant per la lleixa de les conserves, passant per l'oli tot recte cap als Palotes del costat del calaix. Hi havia una pica per dessalar el bacallà i la grana es bullia a la cuina de bullir, en un racó. Una part de la botiga, la del fon, era com un altell i a fora s'hi veia una placeta enjardinada amb unes escales que pujaven al nivell del carrer de la Canal i una font amb un abeuraador. Ara no fa gaire n'hi va haver un d'espavilat, arquitecte segons sembla, de cap a Camós, fill de bona gent, que ho va voler fer tot nou, va treure la font i la va vessar tota. Fora jardins, fora aigua, fora arbres, tot emporlanat que queda més net. Que ho deixin tot brut, que ja ens cuidarem de tallar l'herba quan convingui.