Temps de becàries

Es fa difícil treballar en època de becàries. Floreixen per tot arreu amb samarretes apretades, pantalons sense cinturó, tangues il·legals, mirades innocents plenes de malícia, somriures amagats i vermellors de vergonya calculada. Xisca de Gardi ho aguanta tot però té un límit i el límit el van marcar uns ulls blaus que em van deixar la vista com si m'haguessin acostat el raig de la dutxa a un pam de la cara. De fet, me la imaginava a la dutxa, nua, xopa, amb els cabells tirats enrere. Ens hauríem besat abans i ens estaríem tocant amb les mans plenes de sabó. Jo l'ensabonaria a ella i ella m'ensabonaria a mi, amb suavitat, deixant-se anar, recolzant-se en la fredor del gres de la paret. I m'oferiria el coll i jo no me n'adonaria perquè ja li estaria polint els pits. I quan comencéssim a perdre el món de vista sonaria el mòbil al menjador i el deixaríem sonar. Ens acostaríem i en el primer espasme de la febrada sexual un moviment perdut faria girar la maneta de l'aigua freda i les partícules de la unió s'accelerarien fins a l'infinit. I cauríem a terra. Jo la protegiria i sentiria dolor a la munyeca dreta, com si me l'hagués espunyit. Maleiria la mare que va parir el lampista que va pensar de posar aquella maneta per l'aigua freda; i sentiria una flaccidesa sobtada que encara m'encendria més. Voldríem aixecar-nos i en fer-ho, agafant-nos a la cortina, l'arrencaríem i el desastre seria total. Llavors ho deixaríem córrer i la convidaria a un altre lloc menys relliscós. I ella acceptaria i em tornaria a sentir poderós fins que sonés el telèfon fixe i em trobés una altra vegada rodejat de llum, al davant d'una pantalla d'ordinador agafat a un auricular mentre una veu metàl·lica m'estaria dient: "Mastegatatxes? Un moment que li passo el senyor Monguilod".