Tothom ho sap: Can Bernat

Algunes de les lectores d'aquests post s'han queixat de l'oblit en que Xisca de Gardi té cap un santuari de culte tradicional. Ens referim a l'hostal taverna de Can Bernat. A Can Bernat ja hi anava el meu veí, en Joan de Can Sardanes. I anava cap al vespre, un ratet només. Quan tornava, la seva burra, que tenia la cort a tocar el carrer nou, començava a bramar. Serveixi aquesta enyorada anècdota per reflectir una evidència incontestable: Can Bernat és un emblema de la Banyoles popular, de la gent de peu pla, del poble ras, de pagesos i menestrals, d'algun passavolant, de treballadors de tota la vida, de gent de mercat, de gent xiscagardiana per excel.lència. Can Bernat no ha pas perdut la personalitat, ni la fesomia, ni ha guanyat en estridències i en coses inútils. Can Bernat és invariable en el tracte i en l'afecte, en el que posen a taula. T'asseus i penses que ets a casa i para de comptar. A casa perquè fan una bona escudella i una gran carn d'olla. A casa perquè mires la tele mentre comentes alguna peripècia amb en Joan i en Jordi. A casa perquè surt en Berni i et saluda. A casa perquè la gent que s'asseu a les altres taules et saluda i tothom s'apunta al "bon profit, gràcies". Can Bernat és a casa nostra. I algunes vegades, quan és una festa senyalada, Xisca de Gardi s'asseu a les taules de marbre de l'entrada. Des d'allà es veu el món. Des d'allà parles amb el món. Des d'allà t'adones que el món gira al voltant de Can Bernat, i que et serveixen el sol en una copa de garnatxa. Quan acabo de sopar, des del fons mateix de la memòria, em retornen els brams de la burra, i si miro cap al carrer veig, de nou, la figura d'en Joan de Can Sardanes, resistent a l'Ebre, supervivent a la pitjor batalla contra el fexisme, emblema i bust de la Banyoles popular.