Argentins, i II

En el fons el que ens passa amb els argetins, amb els xilens, i amb els uruguaians, és que els admirem. Jo he fet cafès interminables a Buenos Aires. I he begut la Quilmes en els llocs més remots de la Patagònia, i he mastegat fulles de coca ben a la vora de la frontera amb Bolívia, i he deixat passar el temps trepitjant la dolcíssima república del Paraguay. Els admirem, i admirem amb fervor aquests països, i ens ha emocionat passar per davant del barri de la Boca i veure com els colors torrats del capvespre austral repinten el fastuós estadi, i ens hem deixat endur per l'emotivitat i el cor, i les llàgrimes, i una vella però mai oblidada manifestació encapçalada per les madres de mayo. I he jurat, cent mil vegades, que volia ser súbdit argentí després d'haver-me menjat uns extraordinaris espaguettis en un humil hostal de Buenos Aires. Porto en el cor una samarreta de Maradona, i en el fetge un dels fascinants whiskies argentins, i en l'estómac algun "asado", i en la pell tot el sol que pot caure a Salta, a Jujuy, al Rio de la Plata. Que ningú s'emprenyi, doncs, perquè Xisca de Gardi amenaça en fletar qualsevol avió comercial i quedar-se a viure en el sud més enamoradís del món, i allà fundar una estancia, i allà acabar els nostres dies entre vi de Xile, carn argentina, mate del Paraguai i un cap de setmana a Montevideo.