Rojar és fàcil

Rojar és fàcil. I ho hem vingut fent des del principi de tot. Al 850 del pare, per exemple, que cardava aquella peste d'escai que marejava, i quan l'escai prenia el sol en un dia d'agost, llavors allò era un convit a la rojada. Patapam, i el pare cagant-se amb la mare que ho va parir tot, i jo ben descansat, mirant el sol d'agost per la finestra triangular del 850. Rojar és la mar de senzill. Em va cardar mal un fetge guisat que la mare va preparar i a la nit, estassat sobre el terra fred, vaig rojar sobre el Subbuteo. Rojava perquè em venia la passa, perquè em fotia mal el pernil dolç, perquè anàvem a Puigcerdà i els revolts em marejaven, per culpa del collons de l'escai del 850. Rojava tot l'autocar de Casa Nostra camí de Lourdes. I a prendre pel sac, que ja netejarà algú. I quan rojaves et venia un plor estrany, una sensació que el món s'esberlava i que ja només quedava una última esquerda i aquesta estava a la punta del ventre. Veies passar el phoskitos del berenar, la pasta Sant Martirià, la fanta i la mare que ho va matricular. Rojar sempre ha estat fàcil. Llavors van venir els sopars de Sant Tomàs, els de final de curs, les nits estrambòtiques. Un amic meu va rojar dins el Xampinya en una sessió de cinema club. Va ser magnífic. El Chartreusse es va escampar just quan sortien les primeres lletres. I vam continuar escampant la rojamenta per tot el món. Embolicada de cervesa, porros, cubates i, és clar, xampany del tiro. Som així. Rojar és fàcil i, en el fons, hem vingut en aquest món a rojar. A demostrar-nos que tot el que entra, surt, tot el passat pot circular ben ràpidament davant dels nostres ulls, cap a la superfície del futur, cap al no-res. I en el trànsit de la gitada, veiem passar-ho tot, i és per això que ens cau la llàgrima de la circulació.