La Cantina

En Lluís, un amic meu geògraf, va parlar-me un dia que a les comarques gironines hi havia un daltabaix estadístic entre mascles i femelles. Les famoses 6 o set dones per tiu és una invenció de l'Opus o d'alguna cosa per l'estil perquè ens calmem i somiem, com els suïcides de les bombes, que al cel ens esperen les que falten per adorar-nos eternament. Però és una mentida com assenyala en Lluís. Una farsa. Perquè a les comarques gironines a cada fèmina li toquen quinze o vint individus. És un desastre que no compensen ni tots els gais amics nostres que fan el possible per treure'ns gent de la circulació. Res. Les comarques gironines són un poble de l'oeste on milers de miners, saltimbanquis, pistolers i venedors de locions es poden passar tota una nit guaitant la mateixa mossa. I encara la mossa és la nòvia del sheriff. Això és el que passa per aquí. Pel que fa a Banyoles la desproporció és encara més senglanera. Banyoles és la gran cantina que dirien l'Àngel o en Mati. La gran cantina de cares de sempre a la recerca d'una oportunitat. Al cim, la majoria del gènere lliure se l'endú en Mastegatxes amb les seves tàctiques de seducció que són més secretes que la Tortada banyolina. La cantina creix. Un dia en Vaqueta i jo vam entrar en un bar, no direm el nom per no perjudicar l'amo, on hi havia cent tius i l'única mossa que vam veure va ser dins una etiqueta de ginebra. Així està la cosa. La cantina ens cau al damunt, es aixafa, ens escanya. I és per això que aquesta cosa tan banyolina com vidal confidencial també fa molta olor de cantina, o sigui de puro barat, de carn de perol, de mitjó esperxat en cort de porcs. Sortosament, però, de tant en tant alguna musa ens ve a visitar, ens deixa alguna poesia, algun post elegant, algun comentari encisador. És llavors quan dins la cort infame se sent algun perfum que ens deixa respirar una mica. Però no gaire: la cantina és la cantina.