Fora via, socorro a Barcelona

En els temps prodigiosos de la Guerra de Successió, un crit recorria la Catalunya sotmesa: "fora via, socorro a Barcelona". El crit retrunyia en els campanars, damunt dels camps de blat, per sobre de les teulades de les cases de pagès. Era el crit valent de pagesos, i menestrals, petits artesans i pescadors, la gent popular de la Catalunya mai extingida. Darrera el crit hi havia la voluntat de pedra d'acudir en defensa de la noble i coratjosa Barcelona, el cap i casal de la nostra pàtria, que es defensava com podia de les grapes dels imperis espanyol i francès. Les dues corones borbòniques havien llançat les seves urpes poderoses contra la terra dels catalans. I una Barcelona orfe de reis i reines, de grans poders i grans senyors, va començar la primera resistència democràtica, de peu pla, quasi revolucionària, en una barreja ordenada de senyors burgesos i gent sense ofici, illetrats i lletraferits, clergues i menjacapellans. El crit de "socorro a Barcelona" va provar, novament, d'aixecar un país exhaust i castigat, i ho va aconseguir, encara que el preu, novament, va ser una terrible tempesta de sang, ferro i foc. Barcelona va caure, el país va caure, però a un preu molt alt, caríssim pels que intentaven assolar la terra. Caríssim pels que creien que tot plegat seria un divertit passeig de nuvis. L'infortuni dels catalans va ser el delme de forca, de cada deu presoners un passat per la forca, o les presons espanyoles, o l'exili, o les galeres ("que los echen a galeras") o humiliants execucions públiques. Tres-cents anys després de la desferra i la desfeta, Xisca de Gardi es torna a aixecar en peu de guerra. "Fora via, lladres" i "Socorro a Barcelona" tornen a repicar per les terres inexpugnades del Pla de l'Estany. De moment som una partida de quatre o cinc rebels. Gaires més, tampoc anirem bé. Sortirem de Banyoles i farem parada i fonda al bar Borgonyà. Perquè un exèrcit necessita menjar bones viandes i beure a galet una mica de vi de Vilavenut, que és el vi decent que tothom hauria de beure si volgués ser tractat de vostè o de vós. I així anar fent. Perquè aquest país, com sempre hem dit, "no l'anyocaran pas mai". De Borgonyà a Can Mià, després a l'Ocell i així, trico-trico, anem amb socorro de Barcelona on els pocs resistents que queden ens parlen que l'invasor ha escombrat part de les defenses de la llengua catalana, que els baluards de l'idioma s'ensorren per la part de ponent, que les torres de guaita de la nostra cultura reben cada dia espantosos bombardejos. Però que ens esperin. Els parlarem català amb bocassa d'all, cosa que sempre impressiona i fa mal. Assaltarem Barcelona per la part de mar, venint dels llocs que ens agraden a nosaltres. Noblement, sense vacil.lacions. Sense fer presoners perquè els presoners engavanyen. Tot i que podem fer alguna presonera, si ens cau i si se'ns escau. I un a un acabarem amb l'invasor. Amb bocassa d'all, amb espantaveies de Ca la Pilar del Rec, amb bombes fètides que ens va vendre la Teta Forra, i no sabem pas quantes armes més. Aquí no quedarà ni el puto apuntador. "Via fora, lladres". I que ningú es confii perquè la història es repeteix, però amb final a l'inrevés. Al cap i a la fi, després de 300 anys de pa i aigua, és l'hora del xampany! Xampany, mestressa, que la casa és forta, i que és tard i vol ploure.