Casa Nostra (I)

Anys enrere, un dia entre setmana, no sé qui va pensar que podríem anar a passar el dissabte a col·legi. Fèiem setè, estudiàvem primària al Centre Cultural Casa Nostra de la Institució Magdalena Aulina. Si el pla sortia bé tindríem tota l'escola per nosaltres i d'aquella expedició, en podríem sortir convertits en mites vivents de l'Educació General Bàsica banyolina. Les nenes ens convidarien a menjar-nos els seus entrepans per esmorzar, ens animarien en els partits de futbol contra vuitè i ens consolarien en la derrota fent llengots i ganyotes als més grans que ens haurien guanyat perquè eren més grans. Érem un somiador, un irresponsable, un tremendo, un adoptat i un animal. Havíem quedat al matí i vam sortir en bicicleta, des de la plaça de les Rodes, enfilant tota la vora de l'estany fins al portal de l'escola amb l'excusa d'anar a jugar un partit ede bàsquet. Jo era l'encarregat de la pilota i, segurament, un dels pitjors jugadors de bàsquet del sistema educatiu europeu.
Un cop a la propietat, ens va donar la benvinguda la mateixa recta que travessàvem cada dia al matí, al migdia, havent dinat i a la tarda. Era una recta llarga que s'estenia fins a un rellotge amb una mina d'aigua a sota, de planta quadrada, alt com una casa de cinc pisos i coronat amb una teulada de pissarra en forma de barret punxegut amb un parallamps al capdamunt. El trajecte per la recta se'ns va fer llarg pels nervis però no teníem por. Passant entre els caquis que flanquejaven el passeig, ningú no tenia la sensació d'estar fent res mal fet. De fet, ningú no tenia prou consciència de res que anés més enllà del pa amb xocolata, el futbol, les curses d'scalextric i les primeres ereccions. Aquell matí només entràvem a col·legi, al nostre territori.
Pedalàvem per la recta. El sol espetegava sobre el camí i els raits de les rodes de les bicicletes aguantaven un reflex per anunciar el pas de la comitiva. Érem alumnes de la millor escola del món conegut, la que tenia el pati més gran. Per a nosaltres aquell pati ens feia ser una mica més que els altres, ens aixecava per sobre dels de la Vila i un escaló pel damunt dels del Remei. Però els del Remei eren molt lluny i gairebé no ens importaven. Només els vèiem quan hi havia competició. Sempre ens guanyaven els partits d'handbol perquè eren més alts. Havíem renunciat a la lliga de bàsquet però jugant a futbol no hi tenien res a fer. Érem millors nosaltres i punt. A part dels deures, les classes i els càstigs, a Casa Nostra hi vam aprendre a jugar a futbol i, jugant a futbol, vam esperar fins a l'últim curs per apoderar-nos del camp gran reservat als de l'últim curs. Però això era una altra història.
Quan vam albirar l'edifici de l'escola hi vam veure gent. No havíem pensat, perquè no ho sabíem, que aquell dia hi havia reunió de professors. No vam renegar perquè encara no en sabíem. L'irresponsable va proposar que ens anéssim a refugiar a la muntanyeta, un turó que hi havia just al davant de l'escola, a l'altre costat de la carretera de Sant Miquel que feia de frontera entre el pati principal i el món exterior, a la part norest de la hisenda. Vam obeir l'irresponsable amb la disciplina d'un exèrcit armat amb escopetes de taps i d'aquella feta el vam convertir en cabdill de l'escamot. Vam pujar en silenci cap a la muntanyeta. I des del capdamunt, entre pins i pissarra, vam veure com anaven marxant, un per un, tots els cotxes que hi havia aparcats davant del col·legi. Quan va desaparèixer l'últim ho vam celebrar com un èxit militar. Ja era massa tard per entrar perquè ens esperaven a dinar però a la tarda podíem tornar. El pla era perfecte, la coartada insuperable. Supuràvem audàcia sense saber que, des de l'edifici de l'escola, uns binocles ens enfocaven en silenci darrera d'una finestra.

(continuarà...)