Xampany Crusificat

Xisca de Gardi és un animal de costums i necessita satisfer els seus instints més primaris. Per no fer entrar el clau per la cabota ens vam acostar a Can Mià per enfonsar el cap a la menjadora. De fet, Can Mià és una de les menjadores de Xisca de Gardi i qualsevol cosa que s'hi enflairi és engolida amb més gana que seny, com s'espera dels representants de la nostra comarca. És abastament coneguda la voracitat xiscagardiana. El cas és que va aparèixer en Pere i va decidir que dinaríem un amanit, patates farcides i cargols. Tot això de primer. I en acabat, amb el pap mig ple, va dir que portaria un parell de bistecs tallats de la mitjana de les seves vaques, les que viuen (en aquest cas vivien, deu les munyeixi a la seva glòria) al costat de la truja-senglar de tres-cents quilos i la família de porcs vietnamites a la part de baix dels tancats de la granja. Les vaques de Can Mià mengen herba i aglans, potser perquè, per cortesia amb el barri, van acceptar un dia de provar el que cruspien els veïns. A Can Mià tot forma part d'un univers amagat entre un grapat d'alzines. Els pollastres porten miyjons i les vaques mengen aglans, els porcs vietnamites arrosseguen la panxa per terra, les pintades corren en grup, hi ha una cabra que viu amb una família de tórtores i la cuina fa sempre olor de sèpia amb pèsols, encara que mai no hi hagi entrat ni una trista sèpia.

La carn de vaca criada amb aglans és d'una magnitud turgent però passa xuclant. Mentre la tallava, escoltant una anècdota d'en Tallaferro, fent anar la serra del ganivet sense pietat, em va venir al cap, no sé perquè, que els pèsols congelats tenen gust de combustible, sobretot si són caducats. De fet, els congelats no tenen gust de gaire res. Són tan poca cosa que no fan ni olor. Podeu bullir sis tones de bròquil congelat a la cuina d'un pis de quinze metres quadrats i no flairareu ni un pobre vapor. El bròquil congelat, com els pèsols, ja se sap, és una mentida com un latifundi sense desamortitzar. A part del temps, a Can Mià no hi ha res congelat ni tan sols el xampany. En Pere el serveix sense preguntar, en fresc, en una cubitera amb pedres de gel, tapada amb un tovalló. El xampany de Can Mià és el xampany de tota la vida, el de la parada del tiru, el dels sopars Sant Tomàs, el de la primera rojada. Si es demana s'ha de saber què es fa i se n'ha de saber el nom: Xampany Crusificat. Es coneix perquè a l'etiqueta i a la xapa del tap hi ha en Pere crusificat. Si hi sortís penjat s'hauria de dir Xampany Penjat però el cas no és aquest per fortuna per en Pere. Sobretot, el Crusificat s'ha de beure amb les nostres copes rodones baixes de tota la vida, les que li agraden a la Tatiana, les que vessen pel costat després de la tercera ampolla. No es pot demanar més. Amanit, patates farcides, cargols, bistec de vaca d'aglà i xampany crusificat. Deixeu-vos estar de Criptes, Lloparts, Don Perinyons, Cristals de Roederers i collonades d'aquesta mena. Xampany Crusificat, proveidor oficial de Xisca de Gardi i para de comptar.