La Puda

Ara ja és massa tard per vessar llàgrimes i lamentar que el balneari de la Puda és a punt de caure a trossos i que, segurament, ja hi deu haver algun constructor al darrera a punt per enrajolar-ho tot i fer-hi un complex de cases unifamiliars que es podria dir, per exemple, la Puda Residencial. Els constructors sempre posen noms esplèndids a les urbanitzacions, per petites que siguin. S'hi nota un treball intel·lectual d'una gran magnitud poètica. Però aquest no és el cas. El cas és que si fòssim una mica espavilats, hauríem buscat una utilitat alternativa a l'edifici del que va ser el balneari. Però com que som massa ganduls per pensar només hauríem estat capaços de córrer fins a la nevera i, després d'haver engolit les últimes set cerveses que hi quedarien, ens vindria al cap que a la Puda s'hi podrien fer unes termes, amb aigua o amb vi, en aquell moment ens hauria sigut ben igual. Unes termes no les hi podem fer perquè l'aigua de la Puda pud i la pudor encara no s'ha posat de moda. Ja s'hi posarà. I quan s'hi posi tothom anirà de bòlit buscant les aigües fètides de qualsevol racó del planeta. Quan s'hi posi s'hi posarà però nosaltres ni tenim temps ni malbaratem el vi en collonades. Necessitem aigua neta i que les aixetes rajin dia i nit en nom de la humitat terapèutica. Necessitem algú que compri tota l'aigua de Susqueda per tenir unes termes amb recepcionistes ensenyant el melic, amb tumbones tèrmiques i una terma romana de cromoteràpia, encara que no sapiguem què redimonis és la cromoteràpia. També hi voldrem una sauna finlandesa, un pou de glaç i una rastillera de dutxes de contrast, quaranta àrees de repòs amb senyoretes manyagoies; un espai per nedar una mica, un banc de bombolles gruixudes, una olla de bombolles fines, una tassa d'hidromassatge, una llacuna d'aigua calenta, un bany turc i un servei de primers auxilis per si ens creuem amb la Meritxell i la trobem en bikini. Ens podríem refer en una cafeteria, o millor en un bar, i que a darrera de la barra hi hagués en David del Passeig. L'hauríem clonat perquè hi ha espècies que no es poden extingir i ens serviria un gintònic celestial, just per fer una mica de gana abans d'entrar al bufet i dinar. Hi hauria muntanyes d'amanida i bledes, i carabassa i remolatxa, pastanagues escampades en plates inacabales i cols de Brusel·les i escarola i enciam i tomàquets de Can Saleri. Tot faria olor de bullit i a la tarda les senyores del Puig d'en Colomer pagarien banys de vapor de bròquil i massatges amb crema de baba de cargol. Però nosaltres seuríem en un racó, just al costat d'una porta de fusta per on apareixieria en Pere Mià amb una plata de porc vietnamita amb melmelada, cabrit amb pinyons i ànec amb peres. I en Pere riuria i cridaria: "Ja, ja, ja, quim va parir. Que es vagi preparant aquella inspectora de treball. Quan vingui la cardarem al riu de corrent i no la treurem fins que la tinguem ben marejada. Ja, ja, ja, ja. Quim va parir, no ens hauríem de morir mai."