Oda a Le Petonaire

Joseph Pujol va ser un català que va agafar molta fama a França. Es va convertir en una estrella del Music Hall. Com a bon català era d'un ordinari que feia basarda. Sabia fer-se venir els pets i amb això jugava. Si volieu un pet trompeta, doncs en Pujol. Si volieu un pet de soprano, doncs en Pujol. Si el que volieu sentir era un diàleg de ventositats, doncs ja sabieu on havieu d'anar a parar, o a petar, o sigui amb en Pujol. Era una espasa, un as, un mestre de les beixines, els pets, els pets amb cua o els pets de paleta. Era el rei del petar. El seu ventre era un artefacte capaç d'interpretar la Marsellesa o d'imitar els grunys d'una sogra emprenyada (perdoneu el tòpic però és que tenia un número amb aquest nom) En Pujol vivia a França però un dia va tornar a la seva terra. No havia oblidat ni els seus orígens ni la seva identitat. Llavors va interpretar, amb pets dolços, el cant de la Senyera. Va arrencar el fervor popular. Perquè els patriotes de veritat d'aquesta terra nostra no són pas els estirats ni els encarcarats, sinó la gent a la que li agrada el vi de bota, l'all tendre, la gresca amb els amics i l'escandalera. I és per això que el personal va sentir el cant de la Senyera fet amb pets d'en Pujol amb emoció i també amb respecte. Al cap i a la fi, en Pujol va homenatjar la seva terra amb l'únic que sabia fer: petar-se. I és per això que el recordem. I és per això que cada vegada que algun membre de Xisca de Gardi deixa anar un pet gruixut pensa amb en Joseph Pujol, àlias le Petonaire, i pensa amb la Senyera, i amb aquesta terra que és nostra i que tant estimem.