Can Japet o l'obrador dels déus

Amics i amigues, una reverència perquè parlem de Can Japet. Pedra picada del carrer més encisador de la Banyoles vella: la Paraireria. La Paraireria és Can Franch, ca la Paquita Carlets, la floristeria de la Pilar i les seves dolces filles i una casa de pisos on hi vivia, espero que encara hi visqui, un home de bigoti italià que es dedicava al noble ofici de pintor de parets. La Paraireria i Can Japet és el negociat italià de Banyoles, una mena d'ambaixada de la singular república de Nàpols. O sigui gent donada a una certa exageració en el tracte, carnosa, morena, gesticuladora, xerraire i un xic cridanera. Què fan els napolitans? Fer pa, pintar parets i posar flors. Això és la Paraireria i para de comptar. Can Japet és la presidència d'aquesta república. S'hi entra per darrera o s'hi entra per la porta que dóna a la plaça de la Font. A Can Japet fan el pa que m'agrada a mi. Un pa de motllo que és un regal inimitable, uns cargols que són les meves madalanes proustianes, uns brunyols que són una setmana santa eterna i beneurada. Can Japet és un extremisme dels sentits, un viatge a través de la temptació del pa. Perquè deien que la temptació era la carn, que equivocats anaven. La temptació és el pa. Perquè el pa boteix la carn, i és llavors quan la carn fa de millor agafar, de més bon estimbar-s'hi, de perdre's en un maldecap de migdiades i estarrassades. Can Japet de nit és un perfum que surt dels laberints de l'obrador. Un encanteri de sucre molrat, de pa que va creixent amb el tremp del llevat. Can Japet és una matinada llarga. Una cua al diumenge sortint de missa. Can Japet, ras i curt, només és l'obrador dels déus. Però els déus, ja se sap, han vingut a governar al món sense voler perdre's cap detall. A vegades, quan sortim de Can Japet i reprenem el refinat carrer de la Paraireria comencem a tastar algun brunyol. Es llavors quan creiem sentir, des d'alguna escletxa de les pedres, una dolça cançoneta italiana. Els Déus, en aquells instants, es posen de la nostra part.