dissabte, 21 d’abril del 2007

Can Garriga: la gran cantina

Anit Can Garriga era la gran cantina. Vam arribar-hi a través dels carrers de les Pedreres, que són com rateres però amb portland. A fora Can Garriga hi ha una terrassa de senyors: cadires de plàstic per sopar tot prenent la fresca. Hi havia quinze o setze avis ben pertretxats galdint-se bons toscarros de Carn. A Can Garriga la C de Carn s'escriu amb majúscula, faltaria més. Cap dins. Al menjador hi havia sis o set taules: mossos d'esquadra, pagesos, torners, algun escrivent, algun autònom i nosaltres, o sigui el país com cal i com convé. Però això sí: cap mossa. Més que un hostal semblava el menjador d'una plataforma petrolífera del Mar del Nord. Ous comprimits, pèls al pit, camises descordades, galtes a punt de rebentar: testosterona escampada com mitjons bruts. Bon ambient, vaja. Vam demanar entrecots però la mossa va dir-nos que els últims que quedaven els havia servit a la taula del costat. Vaig intentar mirar-los com un caçador mira el senglar. Però no me'n vaig pas sortir: el més petit i denerit d'ells en feia sis com jo. A callar com un puta. Callat estàs més guapo. Però tant se val: vam fer un bon sopar. En Pep va atrevir-se amb l'allioli. Després va venir en Mastegatxes i t'ho juro jo que no vaig pas entendre si venia sopat, si no volia sopar, si estava tip, si estava cardat del ventre, si feia la quaresma, si s'havia tornat vegetarià, però el cas és que no va pas menjar ben res. Re. Total un fart de riure, vi d'aquell que sembla que l'has de tallar amb gabinet, i avall que fa baixada. Un apunt per les cambreres: retxontxes, vermeioses de cara, deixant anar salut per tots costats. La típica dona del nostre país rural: servicial, seria en el treball, la mestressa que vols tenir a prop perquè et cuidi, et dugui la casa, prengui les decisions i rumii que s'ha de fer en tot moment. Jo quan sóc servit per dones així, estic més tranquil que una tomatera. Vam sortir refets de Can Garriga, com sempre, i vam encarar la nit reposada que teníem per davant. Sobre l'ambient de Camós hi treia el cap l'estiu.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Era un plaer poder fer una partida de butifarra amb ell. A on es pot jugar la butifarra?. Per quan el gran mestre, Comité d'Orriols, fa una disertació sobre la butifarra (de jugar).

mastegatatxes ha dit...

La raó del meu dejuni, admirat Comitè d'Orriols, era producte d'una falta de previsió lamentable. Pensant que acabaria la feina més tard del que semblava, vaig mig menjar al bar de la feina i aquella mastegada em va tallar la gana. Prometo rosegar més que ningú la pròxima vegada.