Rissotto

Buscant temples per a la litúrgia gastronòmica xiscagardiana, em vaig acostar al restaurant d'una coneguda italiana de Girona a qui no vaig avisar de la visita. Ella és cuinera, com una altra amiga, també de Girona, amb qui vaig tenir la possibilitat de compartir algunes tertúlies d'alcova en un pis que tenia al barri del Raval de Barcelona. Fa temps que no la tasto ni a ella ni als seus cuinats perquè temo que, si em veiés assegut al menjador del restaurant que té al carrer Ballesterioes, al barri vell de Girona, o m'enverinaria amb salfuman o em fotria una cassola de fricandó pel cap. Si la cassola fos de vedella amb bolets o de calamars farcits assumiria el risc de l'escaldada però el fricandó no m'acaba d'agradar i ja se sap que d'allà on no hi hagis d'anar a guanyar, no hi vagis a perdre. Sigui com sigui, la recordo com una cuinera excel·lent i volia comparar la seva traça amb la de l'amiga italiana que, tot sigui dit, té un atractiu gruixut, turgent i poderós. Si la feu riure i s'hi troba bé, girarà una mica en cap i us mirarà tan encuriosida que buscareu qualsevol cosa per allargar el moment oblidant que amb el coll tort pot agafar una contractura. M'han dit que és una dona amb tendència a la contractura i que el dolor, a vegades, li fa perdre el món de vista fins al punt que us en pot culpar, si us veu al davant, i desaparèixer tot d'una fent la fressa d'una tona de cassoles de llauna pèrdent-se per la porta del darrera d'un remolc de camió a l'autopista. Les italianes, ja se sap. Comparada amb la primera cuinera, la que em voldria veure proscrit menjant bledes en una presó humida i bruta, l'amiga italiana té més cos. Està més cuita. Molt més ben cuita. Tan ben cuita com la carn que em van servir de segon al menú de cada dia que vaig triar al seu local. De primer necessitava un rissotto. I el rissotto no em va fallar. No falla mai l'arròs, encara que faci el ventre gros. Havent prescindit dels postres, en acabat ofegar un rot amb el tovalló, el cafè em va fer clucar els ulls. Primer perquè pessigava i després, més temperat, de tan bo que era. Acabada d'encendre una cigarreta, amb la taça de cafè sobre la taula, em vaig treure un sobre petit de la butxaca de l'americana. A dins hi havia posat una nota per a la Italiana. Vaig cridar el cambrer i li vaig entregar el sobre. "Entregui'l a la cuinera, si us plau", li vaig demanar. "Sí senyor", em va respondre. I tan bon punt el cambrer va sortir cap a la cuina, jo vaig obrir la porta i vaig abandonar el restaurant. De fora estant, vaig sentir fressa de cassoles i el grinyol d'una porta de servei que s'obria molt de pressa al meu darrera. Potser era la Italiana però no em vaig girar per comprovar-ho. Havia d'anar a veure la cambrera d'una cafeteria del costat de la feina que em torna boig des de dos quarts de quatre fins a un quart de cinc.