dilluns, 16 d’abril del 2007
Can Met
Com que els esquitxos arriben a tot arreu, a Mieres no hi ha enlloc que venguin tabac. Xisca de Gardi ho considera d'una falta de sentit comú en tota regla. Es fa extrany que a les últimes corbes del Pla de l'Estany abans d'entrar a la Garrotxa s'hagi prohibit el fum. Es pot entendre que les prohibicions del pentàgon hi hagin fet desaparèixer els paquets de 46, els de Rex i fins i ttot els de Lola, les tres marques xiscagardianes per excel·lència. Però és intoleerable que també s'hi hagi escombrat l'Ideales i els caliquenyos de tota la vida. Precisament divendres passat Xisca de Gardi va poder comprovar la dificultat de combinar dues tradicions tan nostrades com ssón el menjar i el fumar a Can Met, un restaurant abans dominat per una boira pastosa i saludables de la qual en sortien dos dits de fum que enforquillaven el visitant pels nassos per estirar-lo fins a taula. Llavors apareixia la Fina i demanàvem un amanit i un entrecot de Santa Pau. Al cap de res la vinassa ja havia tacat el budellam de tots els comensals i la carn arribava tot just després d'omplir el tercer porró. El fum feia de sostre i vigilava que ningú no fes trampes jugant al canari. L'olor de les barreges del matí durava fins a quarts de vuit del vespre i a quarts de nou ja es podia començar a sopar. Si era dia de futbol, el fum s'apartava i marxava en comitiva per la porta del vàter, cap al pati de dins, per no fer nosa a la boira nova que, a punt de començar la segona part, ja tornava a dibuixar meandres de calitja a un pam del sostre. S'acabava el futbol i ningú no sabia si el Barça havia guanyat o havia perdut. S'agafava el caliqueno mossegat amb dos dits i s'encenia esperant un visitant perdut per desorientar-lo tot al llarg dels camins que porten des de Can Met fins a la profunditat de la Garrotxa. Eren els temps que es podia fumar a plena llum, fins i tot tabac.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Perdona, però Can Met de Mieres està regentat, com ha de ser, per un banyolí de nom Pere Molina. La seva companya és un prodigi de la memòria. Pot recordar els dos-mil plats que han demanat dues mil persones diferents i col.locar-los a cadascú amb un encert encomiable. És un lloc fronterer, més enllà de Mieres ja no sabem si hi ha pa re.
Xisca de Gardi va compartir bona part de la nit amb en Pere Molina i també amb e¡n Pere Molina pare. I vam visitar la cuina i vam tastar els carajillus de la Fina i ens vam deixar portar el que li va semblar a ella. No podia ser d'una altraa manera, als temples xiscagardians no hi ha lligadures és un deixar-se anar cap allà on ningú no sap on. I també hi vam trobar en Joan Desel, de qui s'està preparant un post en homenatge a la pagesia
Publica un comentari a l'entrada