Som gent de pluja

Nosaltres som gent de pluja. Ens agrada jeure per casa i sentir com l'aigua repica sobre la teulada. El martelleig de l'aigua sobre una teulada és quaranta mil vegades millor que qualsevol bestiesa composada per un clàssic. No hi ha res millor que veure ploure des de casa estant. És d'una dolçor comparada a una tortada exemplar de Can Boadella. Veure ploure ens eixampla el nostre esperit noucentista, enforteix els nostres sentits i, el que és millor, ens torna manyagois. I és llavors quan som capaços de qualsevol desfici de la carn envoltats per l'aire fresc de la pluja, pel repicar de la pluja, i pel verd gros que s'enfila per tots costats. En un dia de pluja també ens agrada desfilar pel carrer acompanyats del nostre paraigües com Déu mana. A nosaltres no ens veureu mai amb aquell ratbuf de paraigües comprat en un basar. No, el nostre és un paraigües fi, dels que es fan servir en els carrers de Bilbao o de Vigo, per parlar de dues ciutats estrangeres de les quals ens sentim eternaments deutors. Ens agrada anar pels carrers molls, trepitjar alguna bassa com feiem quan erem petits i veure com Banyoles, sota la pluja, és una ciutat més civilitzada. Perquè és això i no una altra cosa: la pluja és senyal de civilització, de país endreçat, l'aigua neteja, l'aigua dissipa, l'aigua desperta els nostres prats, lloa els arbres, inflama l'educació que tots portem a dins. Un home amb un paraigües, en definitiva, és un cavaller a punt de ser admès en un club britànic. I ja se sap que Xisca de Gardi l'únic objectiu que ens mou, i ens commou, és convertir-nos en un club distingit, de sofàs amb orella, havans a la boca, diari per cobrir-nos quan fem la migdiada i copa grossa plena de conyac francès. La resta, amics i amigues, la resta és una mentida.