dijous, 5 d’abril del 2007

En Martirià Cervera

Si en Martirià Cervera, en Cervera, fos viu seria dels nostres. De la Banyoles xiscagardiana que lloa la persona i es caga en el personatge, que prefereix l'enllustrat a l'il.lustrat, que estima el vestrús i no l'intrús. Ni alcalde, ni batlles: Xisca de Gardi. Si en Martirià fos viu, en Cervera, escriuria per aquests móns de Déu que és això de la cibernètica de part de riure. En Cela va parlar d'en Cervera, però que el donguin pel sac al falangista censor i llepon. L'Olivas va escriure sobre en Cervera, o me'n va parlar, i l'Olivas ja és un altre cosa: és un senyor que respectem, un senyor de Banyoles que és molt més i molt més interessant que un senyor de Barcelona. Si en Martirià Cervera, en Cervera, fos viu vindria a sopar amb nosaltres i a fer gintònics i a abordar femines entre els colors espessos de la nit banyolina. Recordo en Martirià Cervera, vestit com un dandie parracaire, portant la seva casa de mals endreços al damunt de l'espatlla, avançant sobre el carrer Nou amb una lentitud digna d'un papa. Jo l'espiava des del pany de casa meva. I em va venir una por que tirava a basarda, i una basarda de contes infantils. I quan va passar per davant dels meus ulls jo ja no era ni respiració. Vaig pensar que assaltaria la casa, que desbotaria la porta i no sé pas què més. Però els emperadors no es paren per minúcies. Els emperadors segueixen caminant amb l'imperi a l'espatlla, amb la capa de porpra ratada, cap amunt. En Cervera avançava carrer Nou a perdre's pels seus dominis de sota Monestir. I en aquella tarda devia jeure un bon ratu, sota l'ombra d'algun arbre, en un jaç dels seus, rient-se de tots els que l'espiaven- com jo- i de tots els que se'n reien de la seva misèria- els altres. Rient perquè era ell l'únic papa i emperador que ha donat Banyoles. Molts anys després m'he donat compte que jo, rere el pany de la porta gruixuda de casa meva, no espiava pas un pobre, sinó una personalitat de la civilització cairuda i rodona de Banyoles.