Honor al Gran Crispin

Abans de l'eclosió d'en David de la Calva, Banyoles tenia un cambrer dels bons. Era en Crispin, al qui la daia esmolada de la mort el va arrabassar massa aviat i massa jove. En Crispin era una espasa. Duia a la sang la vocació de cambrer i en va aprendre de ben petit, com demostren alguns retrats del bar les Voltes. En Crispin va aixecar les Voltes i el va convertir en tot un cafè de referència als migdies, a les tardes i en un bar imprescindible de la nit banyolina. La terrassa del Voltes era un puntal de qualsevol estiu. I allà hi havia en Crispin, un nervi absolut, total, un tipus que anava i venia, sempre amb distinció, sense perdre mai l'aire i la prestància dels cambrers d'ofici. Perquè en aquest món mig esgavellat veus tipus que volen fer-se passar per cambrers i serveixen com si traginessin saques de carbó. En Crispin era un serrell negre, i uns ulls ben foscos, un cos menut però fibrat, un anar i venir frenètic, una manera de parlar passional i atropellada. En Crispin era amic dels seus amics i era capaç de trencar-se la cara pels seus amics, com ha de ser, com Déu mana. Va aixecar les Voltes, va donar lliçons d'ofici, va ser dels bons. I se'l van endur. Ben lluny on no el tornarem a veure mai més. Sembla impossible. A vegades quan passo per davant del Voltes em sembla veure la silueta d'en Crispin retallant-se rere els finestrals. Les Voltes ha perdut gas, a vegades és un bar trist, desolat, hi anem a fer cafès els divendres i és com si una ventada freda ens fregués el clatell. Li falta l'ànima, el gas, la vivesa. Li falta en Crispin. Honor al Gran Crispin!