El mico d'en Xicu

Manllevo avui una història explicada pel gran Barraca. A Can Ralita en Jordi va relatar-nos un succés ocorregut fa temps al taller de l'eminent Xicu Cabanyes. Per qui no vagi a l'hora, en Xicu és el president de la República de Can Ginebreda i quan té un ratu fa d'escultor i enemic acèrrim dels pèsols. Una enemistat que compartim a cor que vols. D'aixonsis...En Xicu es veu que volia un ajudant per passar el paper de vidre a les calaixeres (algú haurà d'explicar un dia les coses que es feien amb l'excusa de les calaixeres, en fi) En Xicu va tenir una idea de les seves. Home que combina acció-reflexió-acció se li va acudir llogar a jornal un mico. Sí, un d'aquestes bestioles que en Carlitus de Can Darwin deia que eren parents nostres. En Xicu creia haver trobat la solució per llogar personal a preu fet. Era qüestió d'agafar el mico i ensenyar-li a passar paper de vidre a les calaixeres. Fins aquí tot bé. El mico es va posar a disposició d'en Xicu. I a la primera va agafar el paper de vidre. I a la primera va fer veure que en sabia. En Xicu content, i el mico rient per sota el nas, el malparit. En aquestes que en Xicu va decidir mostrar el nou empleiat a la concurrència. Era qüestió de fardar de mico ajudant. Llavors va venir lo bo. La gent entrava al taller d'en Xicu i veia el mico. El mico cardava el paper de vidre al rec, fotia un bot, pujava dalt de la calaixera i, tot seguit, es fotia la mà a la titola i començava a engegar-se un bon cinc contra un. La història és sensacional. La història és reveladora. La història mereix premis a punta pala. Es una història de barretada. Xisca de Gardi no pararà fins trobar el mico i fer-li un homenatge. Tindrà un carrer. El carrer del mico de les calaixeres. Ja és hora que a Banyoles hi hagin carrers amb noms normals. Ja n'estem tips de carrers estirats.