Una mini entre escriptors

Enmig de l'esmorzar d'escriptors s'hi va colar una mini. Una mini d'aquelles d'arran de gespa, tan insinuant com seductora. Una mini que s'estenia davant de nosaltres com una aventura prodigiosa, entre l'Illa del Tresor i Peter Pan. La mini era un mostrador per exhibir dues cames excelsior decorades amb mitges de rejilla. Les mitges de rejilla ens fan venir una calor freda, de condemnat que es passeja davant del patíbul, o pitjor, de mort de gana de posguerra davant un aparador de fiambres i llonganisses. Les mitges tenien un acabament pletòric: unes sabates de taló verdoses que feien joc amb una blusa del mateix color. Tot això es passejava entre nosaltres i entre els escriptors reconeguts. Nosaltres d'escriptors només en tenim la mala bava, la capacitat d'observació felina i una gana antiga de lladres de carretera que no s'atura res. De la resta no en tenim res. Però la mini es passejava enmig de l'esmorzar, obrint-se camí entre la gentada amb el caminar lent i majestuós d'un felí. Vam quedar anyocats. Se'ns va regirar el ventre. Se'ns va gelar el tel dels ulls. Se'n va partir la respiració en sis o set parts. Se'ns va descolorir l'iris dels ulls. Tota aquesta mini es mostrava en un dia de primavera on la sang és d'una espessor contundent. Vam imaginar coses lletges darrera els jardinets d'aquell pati. Vam imaginar escenes que no són d'aquest món. I, tot seguit, vam evaporar-nos mentre, de fons, ressonava un poema xixo de la Girona xino. Vam quedar que la bandera de Xisca de Gardi seria, definitivament, una minifaldilla tornejada de rejilles i sabates de taló. I vam jurar-nos i perjurar-nos que en el proper àpat a Can Mià beuríem xampany del bo en unes sabates de verd rostoll.