On sou, malparits?

Ans Banyoles era una vinya de mainada. Sorties del carrer Nou i al capdamunt ja t'esperaven sis o set torracollons per emprejar-te. Al Monestir, jugant a palomato, n'hi havien quinze o vint. El carrer de Santa Maria era una infecció de mainada. A la Canal hi havia els Comas i els Congost. A les Rodes ja et podia estar esperant un exèrcit. Els de la Vila eren una legió de cabrits. Per no dir-te que la Sexta Flota t'esperava a les Cases Barates, a Guèmol. Tot Banyoles era mainada amb mocs a la cara, al cap, els genolls pelats o ensangonats, les bicicletes mig rebentades i una canya de pescar a les mans. On sou, malparits? Em pregunto. On són tots aquests cabrits que m'esperaven per fotre'm rocs pel cap, per cardar-me gardeles a la cara, per rebotir-me un tros de guix pel cap. On són els meus amics? I encara més important: on són els meus enemics? Treballeu massa, teniu massa coses al cap, teniu la vida emporlanada. Sortim d'una puta vegada al carrer, collons, que la vida és curta, i juguem a mistric, o a palomato, o cardem-nos d'hòsties, o juguem a l'obi a Ca les Casales, o anem a comprar el Lib a Can Blanc, o a pescar a l'Estany, o a trencar algun vidre a Can Castanyer amb permís i complicitat d'en Loren. Saltem algun rec, collons, xafem coses, barallem-nos, tirem-nos sèpies o gardeles, xafem coses, collons, collons, que això s'acabarà algun dia i nosaltres ja no sabrem res dels nostres dies de Ca la Pilar del Rec, de l'Estany, del carrer de la Canal, de les aterrissades en bici, del sidral Brugulat i la mare que ho va parir tot. Va, demà o demà passat, tots al carrer, amb pedres a la mà, amb pantalons curts i les bicicletes rovellades de sempre. On sou, malparits?