Fundició Dúctil Benito

Gràcies a la Fundició Dúctil Benito podem caminar per les voreres sense caure als canals del clavegueram. la família Benito fa una mica de tot. Fan tapes de claveguera, imbornals, canals de foneria, boques de clau, caballitus amb molles per la mainada, bancs, rampes per patinar i trencar-se la crisma, fanals i ferros per posar al mig del pas. Tot de qualitat, sense rebaves. No hem pogut parlar amb en Benito perquè no hi era però hem sabut que té la casa gran a Manlleu, una altra de més petita a Sant Bartomeu del Grau, entre Gurb i Olost, i encara una tercera a Sant Genís de Fontanes, al Rosselló. En la mirada deprimida cap al passat de la Catalunya Nord, el monestir de Sant Genís de Fontanes és un descans al peu de l'Albera, a mig camí entre el Voló i Argelés. Xisca de Gardi, que jo sàpiga, no hi ha estat mai a Sant Genís i s'hi hauria d'anar perquè hi ha un monestir romànic benedictí que tomba d'esquenes. El va fundar un monjo que es deia Sentimir (no confondre amb Santi Mir) i amb els anys, mor Sentimir, un tal Assaric, que devia ser god o visigod o gotdeplàstic, va eixamplar les propietats fins al Conflent i la Cerdanya. Assaric es va morir perquè no som res -i en aquell temps encara menys- i no se sap si va ser perquè a l'hora de combregar la cua s'allargava fins a Ceret, perquè les misses no s'acabaven mai més o pèrquè no donaven a l'abast, però el cas és que va arribar un dia, cap al segle setze, que el monestir va quedar en mans de l'abad de Montserrat, que havia allargat l'ombra fins més enllà dels Pirineus. El monestir va anar perdent color i quan van esmolar les guillotines de la revolució francesa a Sant Genís no va quedar ni l'apuntador. Els revolucionaris s'ho van anar rebentant tot i el claustre del monestir es va anar empolsegant fins que als anys vuitanta algú va decidir que s'havia de refer, perquè la grandeur francesa no podia tolerar una falta de sensibilitat històrica d'aquella mena. La història l'havien escrit uns monjos nordcatalans però ara no ens posarem pas a discutir perquè seria molt llarg. Fos com fos, els francesos en van tenir un feix perquè només en quedaven l'església i un tros del claustre. Tota la resta de l'antiga abadia era en mans privades, no precisament catòliques ni, encara menys, catalanes. La qüestió és que hi havia pedres repartides per tot arreu, ara a casa d'un arquitecte de Metz, ara a la consulta d'un psiquiatra de Saint Malô, ara al pati d'un advocat de la Borgonya, ara a la botiga d'una modista de Burdeus, ara ves a saber on. Fet i fotut un drama. De tota manera, gairebé tot el claustre estava exposat en un museu de Nova Iork. Ja m'explicaran que hi feia un monestir a Nova Iork. Però hi era. L'havien reconstruit en una sala immensa amb aire condicionat i bancs de fusta amb peus de ferro -qui sap si fets a la Fundició Dúctil Benito-. Quan el van trobar, els francesos van dir als de Nova Iork que si no se'n donaven vergonya d'haver-s'ho emportat tan lluny i de fer pagar una entrada tan cara per contemplar-lo. I els altres, potser per vergonya, els hi van tornar les pedres embolicades i les van embarcar cap a França. Històries de capellans, revolucionaris i museus al marge, a Sant Genís encara hi queda un llintell de marbre blanc a la façana de l'església que està considerat l'escultura romànica datada més antiga del món mundial. Per molts anys hi duri.
Ara no sé perquè ho deia tot això però tanseval. De fet, no hi ha res que quadri en aquestes quatre ratlles i val més que plegui. A potser no. Si de cas me'n vaig a fer una cervesa per mirar de recordar perquè volia parlar de la Fundició Dúctil Benito i ara torno. Entretant, si us plau, vigilin que no ens tornin a fotre l'arqueta de Sant Martirià.