Vanessa s'escriu amb essa

De bones a primeres, quan vaig saber que es deia Vanessa, el primer que em va venir al cap és que Vanessa s'escriu amb essa. Però ajagut al sofà, potser perquè llegeixo massa les pàgines de successos del diari, pensava de quina manera podia anar a veure l'aparador de la seva botiga un migdia, quan fos tancada, sense que semblés que podria estar prenent mides per rebentar l'aparador amb una tapa de claveguera, arreplegar el calaix, carregar un botí de roba i fugir. La tendència actual en els assalts a botigues és la d'aplicar el mètode romanès: s'arriba en cotxe, es baixa, es trinxa la vidriera, s'entra, s'arreplega tot el que s'ha decidit abans i es fuig en direcció contrària per desorientar la policia. Tot plegat dos minuts comptats enrere. Vaig descartar de seguida el romanès perquè em sembla un sistema massa estrident. El lladre ha de ser més assossegat, més fi. El bon professional no deixa vidres per terra, ni ombres de dubte sobre la seva dignitat. En el manual del bon delinqüent les corredisses es consideren un símptoma de debilitat. Des d'un punt de vista pràctic són una nosa perquè aixequen polseguera i la netedat és indispensable per no deixar rastre. El lladre va polit i actua de nit, vesteix de color negre i porta sempre la caputxa planxada. Entra en silenci i s'escapa resseguint les petjades que deixarà per insinuar la brillantor de la seva feina. Però, sobretot, roba només el que li resulta imprescindible. Com el caçador que respecta el medi, el bon lladre viu integrat en l'economia del país, actua per subsistir i deixa una rosa al taulell.
Encara ajagut al sofà vaig voler canviar de canal i vaig buscar el comandament entre els coixins que m'acomodaven la carcanada. En trobar-lo, em vaig observar des dels peus fins a la panxa. Em va donar la sensació que havia quedat escarxofat com si hagués caigut del sostre. I vaig encendre una cigarreta pensant que, si no fos tan covard, l'aniria a veure a la botiga sense haver-me d'inventar tantes excuses.