Elliot Murphy

La nostra vida ha de cabre forçosament en una cançó d'Elliot Murphy. És la poesia de la veu trencada, de l'home elegant, del gran príncep del rock and roll. La resta són romanços. La nostra vida és un compàs que marca la guitarra de Murphy, i de lluny ressona la seva veu que engatussa, que trenca, que irromp. Tanques els ulls i sents l'harmònica, i el príncep et condueix per les llargues i estrepitoses carreteres americanes. Ara viu a París perquè París és l'únic lloc decent que trobem per viure-hi: passejades llargues, tardes de cafè davant la Sorbona, matinades impossibles, dones que tallen la respiració oferint només la insinuació d'un somriure. Murphy ens arrossega. I quan el poso recordo que li vaig donar a ella un disc en directe. El disc va volar, ella també. Però el dia que una cançó ressona en el meu cotxe, jo també volo, per carreteres que no són d'aquí, conduint, sí, conduint tota la nit, enlluernat per un cabassat de records. La culpa la té l'home que escriu la nostra vida, que compon la nostra vida, que canta la nostra vida. El princep, el gran, el millor. Elliot Murphy.