Calma

A vegades no passa res i el temps s'escapa com un pelícan planejant a un pam de l'aigua en un riu de Guatemala. Els arbres es mouen en càmera lenta i la tifa d'un colom es desploma i cruix sobre l'abric d'una senyora que acaba de sortir de la perruqueria. Però, fins i tot així, no passa res. Quan no passa res els constructors s'estan quiets i a les extraccions d'àrids no extreuen àrids. Si no passa res el món és més món. El xampany va fent a les caves, les oques van descalces i els ànecs també, els gats estiren els cordons d'una sabata i el planeta reposa en la somnolència dòcil d'una migdiada. El temps només passa en un rellotge, és un invent dels amos de les fàbriques per lligar el poble, una idea dels àrbitres de futbol per impedir que el Banyoles marqui en els minuts afegits, unes manilles de la policia per fer tancar les tabernes abans que surti el sol. El temps és una mentida, com el bròquil congelat, com els cigrons de pot i la salsa bearnesa. El temps de veritat va per lliure i s'atura on vol. Passeja per l'estany i busca una ombra al Bon Repòs. No hi ha rellotges pel temps de part de bo, ni tan sols de sorra. És com l'aigua que raja d'una canalera trencada, esclata a terra i ho esquitxa per fer sortir les Patenes al carrer. El temps no té manies. És rude com el vi de Can Magrill i molsós com les tortades de Can Boadella. El temps és un tros de gel que es desfà en un gintònic. El temps és per tota la vida.