Vam sopar a l'Industrial

L'altre dia, potser perquè vaig escriure una colla de disbarats sobre els argentins, vaig sortir de casa al matí amb presses, em vaig blincar el peu dret a l'entrada de casa i ara vaig amb crosses. A la tarda vaig haver d'anar a la clínica perquè del mal que em feia el peu veia la padrina. Abans d'anar-hi, la Isabel em va enviar un missatge per anar a sopar amb una colla. Com que havíem ajornat el del club Bilderberg a Can Garriga, la invitació de l'Isabel em va semblar extraordinària. Li vaig trucar i, per telèfon, li vaig explicar això del peu. La Isabel és un sol i de seguida em va dir si volia que em vingués a buscar. I, és clar, de seguida li vaig dir que sí. Va venir, em va portar a casa i de camí, vaig donar les gràcies a Mossèn Constants per haver-me regalat aquell trajecte.
Al vespre, amb en Ferran i en Miquel, la Isabel em van venir a buscar i em va portar unes crosses de color vermell que havien fet servei a la seva mare, la Lurdes, una altra manifestació de color de la Banyoles xiscagardiana. Ja no sabia què podia demanar més. En realitat sí que ho sabia però m''estimava mé esperar-me havent sopat.
Havíem quedat a l'Ateneu i a l'Ateneu també hi havia la Meritxell. Em van passar tots els mals només de veure-la. Quin tros de dona, quina bona olor, quin collaret, quines sabates amb una mica de taló, quina corbatura del cercle. Allà a l'Ateneu, em preguntava perquè me la imagino sempre amb minifaldilla i em va explicar que, temps enrere, ella també s'havia fet mal al peu sortint amb presses. Pobre criatura. Donaria el meu altre turmell perquè no li passés mai més.
Sense temps per engolir una cervesa perquè ja era tard, vam marxar tots cap a l'Industrial, que era l'únic lloc on ens volien. No s'entén: allà on hi hagi la Meritxell, la Isabel i l'Eva, que també hi era, s'haurien d'obrir les portes de bat a bat i no se'n parli més. Els restaurants de Banyoles o van molt farts o no saben qui són les nostres muses. I tan si és una cosa com si és l'altra, tenen una mala peça al teler.
Tanseval. En aquells moments ja representàvem a Xisca de Gardi i per fer-ho bé vam seure al costat d'en Ramon Masgrau. En Ramon és sempre una garantia de companyia com Déu mana. Els de dintre muralla són persones de part de bo, amables, correctes, banyolines. Ja s'ha dit tot d'en Ramon però s'ha de recordar a les noves generacions, les noves generacions que van vestides amb els suets del poble, que en Ramon Masgrau és un personatge imprescindible. Mentre sopàvem, ens vam proposar l'objectiu de saber dues coses d'una importància capital: a qui mirava la Meritxell i quin perfum portava. Amb el repte servit vam saber que no li agrada l'all. O que li té una mica de mania. Reina meva, l'all encara et fa més pròxima a nosaltres. Xisca de Gardi venera l'all i tothom sap que no fa la mateixa olor a tot arreu. A la teva boca no ens volem ni imaginar quin aroma deu produir. O potser sí que ens ho imaginem però ja t'ho direm un altre dia.
El sopar es va acabar i, havent pagat, vam fugir tots cap al Passeig. És el nostre refugi. Estic d'acord que els gintònics del Passeig són d'una exquisidesa manifesta, fora de tot dubte. En David els serveix amb una delicadesa extraordinària. Vam ser servits i davant del calze van passar les estones rere el somriure de la Meritxell, la somnolència de la Isabel i els ulls oberts de l'Eva . Vam seure amb en Ramon per parlar de l'evolució de les espècies, de la fascinació que ens produïa la perfecció d'una oreneta, o el treball d'artesà als malucs de la Meritxell. Era la seva nit, la nit que vam anar a explicar tan bon punt vam fer l'últim glop del gintònic. La nit en la qual provàvem de recordar el nom d'un perfum que ens va durar a la memòria el temps d'arribar fins a casa, jaure al sofà i clucar els ulls amb un somriure flàccid.