Honorable montilla

Novetats musicals

Es veu que hi ha dos grups nous de rocanroll a Banyolesa. Un es diu Dom Elsca Lers i l'altre Les Ungles d'en Ralita. Encara no sabem ben bé quin tipus de música fan i tampoc no sabem com es fa perquè la lletra torni a sortir escrita normal en comptes de tirada cap endavant. Tanseval, anirem escrivint així que tampoc no queda tan malament. Dèiem que aquestes bandes encara no han debutat en públic i no ho faran fins que acabin de tenir enllestides les cançons. De moment, Xisca de Gardi només els ha sentit de lluny i una mica, tot s'ha de dir, semblava com si algú hagués deixat anar una cadira escales avall. Però si a ells els agrada que soni aixío doncs endavant, no seré pas jo qui els digui res perquè de música no hi entenc ben res i als concerts hi vaig ben bé perquè hi ha senyoretes estupendes i cervesa.
Ara la lletra surt negra i no hi ha manera que quedi vertical. És igual. Allò que dèiem. Resulta que els Dom Elsca Lers i les Ungles d'en Ralita es van conèixer de resultes de l'enderroc de Can Castanyer. Uns hi assajaven d'amagat i quan les màquines hi van passar per sobre es van quedar sense micros i sense peus de micro; el bateria va perdre els pals; el del piano no va trobar mai més les partitures i tot plegat va ser un desastre. Van parlar de desfer el grup perquè sense local no podien assajar, sense assajar no podien fer cançons i un grup sense cançons, què voleu que us digui, no va enlloc. Estaven abatuts però el cantant va recordar que n'hi havia un de molt a prop de casa seva que també tocava en un grup i assajaven en un garatge prou gran per encabir-hi dues bandes. Li podien demanar, van convenir els altres. Es podia fer, però hi havia un problema. El cantant dels Dom Elsca Lers li havia fotut una xicota al guitarra de Les Ungles d'en Ralita. Havien tingut raons de part de bo. Li podia anar a demanar el local però no li podia tornar la xicota perquè ja havia anat a parar a les mans d'un altre. El tema era delicat però al final no se sap com va anar però es van entendre i es van repartir les hores del garatge per assajar.
Des d'aquella feta no se n'ha tornat a saber res més. Només que van assajant i que un dia d'aquests faran un concert en un lloc indeterminat de Banyoles. Deien que ho volien fer a la plaça dels Estudis, per inaugurar-la però només és un rumor. És igual que s'aprenguin les cançons i quan se les sàpiguen ja els hi trobarem algun escenari. Mira, al final això de la lletra s'ha solucionat.

En Zakhariae

Al carrer Abat Oliva de Salt hi ha un bar de moros amb una foto d'en Hassan II i una altra del seu fill, Mohamed I, penjades a la paret. No se'n pot dir mal ni de l'un ni de l'altre perquè l'amo, un senyor que es diu Zakaraie, va vestit com un de nosaltres però és marroquí des de la caputxa de la xilaba fins als peus. Tot ve del seu pare, que havia treballat de xofer a la flota de Mercedes del palau del rei Hassan. A mi m'havien dit sempre que era un dèspota però aquell home, el pare d'en Zakariae, li professa una devoció que, a primer cop d'ull, fa gràcia, al cap d'una estona fa angúnia i a última hora carrega. A davant del pare d'en Zakariae parlar de Hassan II és parlar de Déu Nostre Senyor i si no ho fas ets un heretje, descreguit, malparit, pocavergonya, indecent, semita, desconsiderat, alèrgic al cus-cus, gironí i no sé quantes coses més. M'havien explicat que una vegada un algerià li va dir a el pare d'en Zakariae que, quan era petit, Hassan II es pixava al llit. L'altre es va encendre i de tan enrabiat com estava li va clavar una plantofada que va sonar fins a Tuníssia, li va refregar una tifa de camell per la cara, després li va emplenar la boca amb sorra, li va remullar amb té bullint, li va pintar les ungles dels peus amb quitrà i li va arrencar els pèls del nas i els de sobre dels dits grossos dels peus. Només li faltava haver-se-li pixat a la boca, com hauria fet Hassan. Allà on anàvem. Quan hi vaig anar, en Zakariae estava enrabiat perquè el dia abans la policia li havia irromput al bar per fer-hi una redada i en la confussió del moment li havien clavat dues coces. Anava ben coix i m'explicava que havia vist la padrina. Estava enfadat però quan li vaig preguntar perquè tenia la foto d'en Hassan em va dir de seguida que també en tenia una de Mohamed I. Que la d'en Hasan era per recordar els temps del seu pare i la de Mohamed per fer-lo conscient a ell del temps que estava vivint. És ben bé que aquests àrabs amb poca cosa en tenen prou. Quatre palmeres, una tetera, alguna cigarreta barrejada i als carlins que els mati Déu, sino perquè els paria.

Amb quin permís?

Xisca de Gardi, tothom ho sap i tot Banyoles en va ple, és cairuda. O sigui dels partidaris del Monestir que en el seu dia van anar a cops de ballesta contra els altres, els innombrables, els que van profanar l'ordre de les coses i es van posar de costat d'aquella esglesiola que hi ha entre el carrer Sant Benet i el carrer dels Valls. Nosaltres sempre hem estat fidels servidors del Monestir i dels seus diferents Abats. Fins i tot està documentat que un de Can 65 va ser Abat del Monestir. Diem això i no cap altra astracanada per referir-nos a la inauguració de l'altre dia. Es veu que va venir un conseller amb el cap més pelat que un cogombre per inaugurar un arxiu al Monestir. Quina bestiesa! Al Monestir sempre hi ha hagut arxiu. L'arxiu on es demostra la contribució històrica de Xisca de Gardi en la defensa de la moral i les institucions banyolines. En un d'aquells pergamins mig ratats ja es documenta que un Gallego anomenat Mati I va ser qui va fer recular els gavatxos, tot sol, llançant-los grans quantitats de pop florit. La gavatxada va recular tant que es va cardar daltabaix de les Alberes. Per tant, avisem, no ens ha agradat que gent que no coneixem en persona vingui i ens inauguri casa nostra. Deixarieu que el menjador de casa vostra fos inaugurat per un barbamec sense pèl al cap? Au va! No cardem, home! Ja poden endur-se aquells armaris metàl.lics i tota la paperassa de l'enemic (els rodons que feien costat a aquella ermita que hi ha al final del carrer Santa Maria) i fotre-ho rec avall. El Monestir és de Xisca de Gardi i Xisca de Gardi és del Monestir. Esteu avisats: a la propera fantotxada tindreu el mateix fi que aquell Abat emprejós al qui vam cardar un barril de pòlvora sota el coixí. Patapam i bagul i tites. Per tant, estem en disposició de tancar l'Arxiu inaugurat i retornar al Monestir el poder del silenci, la foscor, la clausura, la llunyania. Xisca de Gardi toca a somatent. El primer dimecres que ve, i coincidint amb el Mercat, cridarem a recomposar l'exèrcit dels Abats. Pagesos de tot vol de la comarca hi són convidats. Vosaltres ho heu volgut i ara sabreu quin peu calcem. Un 42 llarg i rancuniós.

L'Angel, el del cine

L'Angel és un soci de Xisca de Gardi. Per tant, avisem; tot seguit només podreu llegir coses bones sobre l'Angel. Perquè quan ens aixequem amb el peu dret, escrivim coses bones sobre els nostres socis, i que vulgui llegir tonteries ja té la Vanguardia, per dir alguna cosa. L'Angel és una barba negra i unes ulleres negres. A vegades penso que tot plegat és una disfressa i que l'Angel és un director de cine suec o finlandès que és entre nosaltres per collonar-nos un ratu, per prendre'ns el pèl, i per riure's de lo burrus que soms tots plegats. No ho sé. L'he vist treballant i treballa com un suec. Sense perdre el temps, sense jeure, amb una rigorositat que qualificaria d'alemanya si no fos perquè aquest possible adjectiu carda una mica de basarda. He vist l'Angel assegut a la butaca d'en Flanaggan, aquella butaca comodíssima que el Gallego té en els seus estudis de Banyoliwood. Es una butaca on es veu el món, el planeta, i el cine. Des d'aquella butaca l'Angel ha desxifrat les 120 hores de cine comercial de l'Albert Serra, i n'ha fet un muntatge. Un altre hauria parat boig. Un altre encara hi seria. Un altre hauria agafat l'Albert Serra i se l'hauria cardat en patates. Però l'Angel té la sang com l'aigua del bacallà de Can Comerma, o sigui ben freda. Si parleu amb l'Angel veureu que no diu gaire res. L'Angel no ha pas vingut entre nosaltres a barrejar-se amb la nostra xerrameca estúpida, ell pensa, ell mira, ell dissecciona, ell escolta i carda moltes de les paraules rec avall, l'Angel camina a poc a poc i mou els seus braços interminables sense fer gaire estridències. L'Angel no va ser romanitzat ni emporlanat de llatinismes. L'Angel és de les tribus nòrdiques que habitaven entre nosaltres abans de les invasions estrangeritzants. Un nòrdic que es va fortificar a Can Puig, i és allà on li toca l'aire nòrdicopagès que el converteix en un dels únics que pensa d'entre nosaltres. La resta parlem, l'Angel fa. Per informació dels Quintana-Merino i cia: l'Angel és qui ha endreçat "Honor de Cavalleria". Sense ell, les 120 hores d'exageració fílmica serien, encara avui, una bardissa malparida en la qual s'hi podria perdre tot l'exèrcit dels abats del Monestir.

Garcia-Arbós, escriptor surrealista

Ahir dissabte vam llegir una galeria al Punt de l'inefable Garcia-Arbós, membre de la tribu Garcia-Arbós del nostre call jueu de Besalú. Els Garcia-Arbós van arribar a Besalú molt abans de la seva fundació com a call jueu banyolí. Van arribar-hi i van dir, així com per tocar la gaita, "aquí hi quedaria bé un pont romànic". I amb quatre totxos, una morterada, i un parell de mocadors lligats al cap, a la manera paleta, van aixecar un pontet que és la gràcia dels enamorats i és objecte de passió dels pintors de quadres de dissabte a la tarda. Acabadat el primer capritxo dels Garcia-Arbós va venir el segon: un avantpassat d'en Vadó va preguntar-se "i on anirem a fer el cafè i la botifarra?" Algú dels Arbós o dels Garcia, no està documentat, va respondre "hem de fer alguna Cúria Reial". I vinga a posar-se mocadors triangulejats al cap, i vinga a remenar la morterada. En quatre dies, Besalú començava a ser el poble dels capritxos dels Garcia i dels Arbós: una Cúria que feia de balconada al Fluvià amb regust de farias i olor espessa de cafè, un Miqway o com se digui per anar a ventilar-hi la bravada de peus, carrers estrets que fan de bon passejar, una placeta dolcíssima, Can Siqués, la Guixera i el que faci falta. I tot això, per què ho dic? Doncs mira, per presentar aquesta gent, els Garcia i Arbós, o Garcia-Arbós, o collons: Arbós i Garcia, o Arbós-Garcia. Semites de per aquí, de nas una mica exagerat, de cabells rinxolats i més negres que un carbonet, de riure així com excèntric, un xic maniàtics com tothom i amics dels amics però encara més amics de la família. Els Garcia-Arbós després de passar-se dos o tres mil anys construint i pensant coses, ara s'han passat al món de l'escriptura i del periodisme (en aquest cas, per reposar una mica) Però en aquest nou ofici, els Garcia-Arbós també hi posen caprici, manies, dosis de tocament de l'ala, inventiva i, un punt de mestratge, és clar (només un punt perquè si diem "molt" es venten com els indiots d'en Mià) Llavors escriuen coses que no acabem d'entendre com la galeria dedicada al director comercial Albert Serra. Galeria que hem llegit setanta-mil vegades i que no hem entès ni que ens matin. Però nosaltres som nosaltres, i els Garcia-Arbós són uns altres. Els altres, els de Besalú, els que van passar un dia llunyà per aquell erm i van dir "mira, estaria bé fer-hi passar el Fluvià, per després pensar-hi un pont i tot seguit aixecar-hi una Cúria de botifarres, puros i cafès". Llarga vida als amics de disputes singulars, trucades interminables, dinars divertidíssims i articles, alguns, incomprensibles. Els Garcia-Arbós!

Uns altres maestros

Nit de gintonics

Setanta-quatre

Com que qui no té res a fer el gat pentina, he passat gairebé mitja tarda badant pel blog com qui es passeja pels carrers del poble d'on no ha marxat mai. I no sé perquè, he descobert que el mes de març vam escriure setanta-tres posts. Va ser el mes que en vam escriure més amb diferència respecte del febrer i del gener, que van ser més aviat escassos d'idees i astracanades. Segurament era per la timidesa dels primers dies. Potser teníem vergonya però quan vam veure que érem quatre gats i que ningú es queixava vam començar a escriure barbaritats i les barbaritats van agafar l'alçada d'un campanar. I aquí som, esperant que algun dia arribi la policia, ens tanqui la paradeta i ens faci escriure mil vegades alguna frase del tipus: "No tornaré a dibuixar el delegat del Govern amb tanga a la paret de la ssala d'espera de l'oficina dels passaports". Entretant, aquí teniu el post número setanta-quatre, el que converteix el mes d'abril en el més insensatament prolífic de la nostra encara breu història a Internet.

El Senyor De la Mano

El senyor De la Mano és un banyolí que s'ha fet a si mateix. Un home del comerç i de la gestió. És alt com un Sant Pau i vesteix com un figurí. Quasi sempre du trajes de seda que li estan la mar de bé, va clenxinat com Déu mana i remata la seva elegància amb un bigoti fi emulant l'Errol Flynn. El senyor De la Mano és l'ànima d'UBECCA, l'entitat del comerç banyolí que tant ha fet pel progrés de la nostra ciutat i, per extensió, de la nostra estimada comarca. A ell li devem, per exemple, la primera desfilada de majorettes al Turers, el concert d'en Julio Iglesias a l'any 1970 celebrat a les Cases Barates, el Certamen que es feia a les Rodes, el patrocini de l'equip de futbol infantil Interlàtex o el Concurs de Lenceria Fina que se celebrà l'any 1980 al Passeig Dalmau. El Senyor De la Mano ha fet més per Banyoles que tots els polítics que coneixem i volem conèixer. Home familiar viu a la Urbanització de la Puda i està casat amb Maria Antònia Bril.li i Masgrau, dels Bril.li i dels Masgrau de tota la vida. El Senyor de la Mano ha fet mans i mànigues perquè l'Araceli Claramunt tingui un sentit homenatge, com es mereix una banyolina d'aquesta condició. És per això que en les hores que queden Xisca de Cardi convida a votar als banyolins al representant d'UBECCA, un amic, un prohom, un dels nostres. Diego de la Mano es mereix el nostre màxim suport.

Fundició Dúctil Benito

Gràcies a la Fundició Dúctil Benito podem caminar per les voreres sense caure als canals del clavegueram. la família Benito fa una mica de tot. Fan tapes de claveguera, imbornals, canals de foneria, boques de clau, caballitus amb molles per la mainada, bancs, rampes per patinar i trencar-se la crisma, fanals i ferros per posar al mig del pas. Tot de qualitat, sense rebaves. No hem pogut parlar amb en Benito perquè no hi era però hem sabut que té la casa gran a Manlleu, una altra de més petita a Sant Bartomeu del Grau, entre Gurb i Olost, i encara una tercera a Sant Genís de Fontanes, al Rosselló. En la mirada deprimida cap al passat de la Catalunya Nord, el monestir de Sant Genís de Fontanes és un descans al peu de l'Albera, a mig camí entre el Voló i Argelés. Xisca de Gardi, que jo sàpiga, no hi ha estat mai a Sant Genís i s'hi hauria d'anar perquè hi ha un monestir romànic benedictí que tomba d'esquenes. El va fundar un monjo que es deia Sentimir (no confondre amb Santi Mir) i amb els anys, mor Sentimir, un tal Assaric, que devia ser god o visigod o gotdeplàstic, va eixamplar les propietats fins al Conflent i la Cerdanya. Assaric es va morir perquè no som res -i en aquell temps encara menys- i no se sap si va ser perquè a l'hora de combregar la cua s'allargava fins a Ceret, perquè les misses no s'acabaven mai més o pèrquè no donaven a l'abast, però el cas és que va arribar un dia, cap al segle setze, que el monestir va quedar en mans de l'abad de Montserrat, que havia allargat l'ombra fins més enllà dels Pirineus. El monestir va anar perdent color i quan van esmolar les guillotines de la revolució francesa a Sant Genís no va quedar ni l'apuntador. Els revolucionaris s'ho van anar rebentant tot i el claustre del monestir es va anar empolsegant fins que als anys vuitanta algú va decidir que s'havia de refer, perquè la grandeur francesa no podia tolerar una falta de sensibilitat històrica d'aquella mena. La història l'havien escrit uns monjos nordcatalans però ara no ens posarem pas a discutir perquè seria molt llarg. Fos com fos, els francesos en van tenir un feix perquè només en quedaven l'església i un tros del claustre. Tota la resta de l'antiga abadia era en mans privades, no precisament catòliques ni, encara menys, catalanes. La qüestió és que hi havia pedres repartides per tot arreu, ara a casa d'un arquitecte de Metz, ara a la consulta d'un psiquiatra de Saint Malô, ara al pati d'un advocat de la Borgonya, ara a la botiga d'una modista de Burdeus, ara ves a saber on. Fet i fotut un drama. De tota manera, gairebé tot el claustre estava exposat en un museu de Nova Iork. Ja m'explicaran que hi feia un monestir a Nova Iork. Però hi era. L'havien reconstruit en una sala immensa amb aire condicionat i bancs de fusta amb peus de ferro -qui sap si fets a la Fundició Dúctil Benito-. Quan el van trobar, els francesos van dir als de Nova Iork que si no se'n donaven vergonya d'haver-s'ho emportat tan lluny i de fer pagar una entrada tan cara per contemplar-lo. I els altres, potser per vergonya, els hi van tornar les pedres embolicades i les van embarcar cap a França. Històries de capellans, revolucionaris i museus al marge, a Sant Genís encara hi queda un llintell de marbre blanc a la façana de l'església que està considerat l'escultura romànica datada més antiga del món mundial. Per molts anys hi duri.
Ara no sé perquè ho deia tot això però tanseval. De fet, no hi ha res que quadri en aquestes quatre ratlles i val més que plegui. A potser no. Si de cas me'n vaig a fer una cervesa per mirar de recordar perquè volia parlar de la Fundició Dúctil Benito i ara torno. Entretant, si us plau, vigilin que no ens tornin a fotre l'arqueta de Sant Martirià.

Casa Nostra (2)

L'interminable pati del Col.legi no era un pati: era l'univers. Un univers que tenia molts planetes singulars: la muntanyeta, el rellotge, el recinte de Santa Gemma, el palomar al sostre del qual la nostra banda hi prenia posicions, una mena d'estanc ple d'aigua tèrbola, la nostra terranova on hi pescàvem greixandos. Era un pati univers on veies bicicletes en la llunyania, avingudes de cirerers, camps ben treballats, magatzems interminables i el jardinet on hi vagabudenjava en Peret, el Lloro. A la tardor hi havia fumèrria que feia la flaira tristoia de les primeres fulles cremades. Hi havia una brigada de paletes i jardiners amb els quals intercanviàvem les primeres notes de saviduria popular. Entre els mateixos, en Benet Dilmé, alcalde per la CNT en la Banyoles heroica de la lluita antifeixista. Era un home pacient, callat, que ens mirava a tots com uns nets una mica esguerriats. També hi havia un pagès amb unes patilles del segle XIX, un altre tipus que anomenàvem Canon perquè s'assemblava a l'investigador dels telefilms: grassonet i retocat amb un bigoti; i capitanejant la cohort, com no, el mític i implacable Senyor Badia, algú que ens tenia a tots a rega, que ens escridassava quan fotíem malbé alguna cosa, o que denunciava els nostres lladrocinis brutals de cireres. Però aquells homes eren, en el fons, els nostres àngels protectors. Quan un vespre d'hivern, amb una foscor de bena als ulls tornaves a casa amb bicicleta recorrent aquells paratges t'entrava una basarda de les bones. Però s'intuies que hi havia algú de la brigada feinejant per aquells racons ja estaves tranquil. Era la nostra policia secreta. La que ens custodiava perpetratxs rere el fum d'un ideales i amb estassaverders a la mà. Davant aquella policia secreta del Casa Nostra liderada pel Senyor Badia mai ningú s'hi hagués atrevit a atracar-nos. Ni lladres de bestiar ni pedòfils belgues. Perquè haguessin rebut un jec d'hòsties de part de la nostra policia secreta: integrada per pagesos, anarquistes, paletes. Què millor que el poble ras per guardar-te les espatlles!

Una mini entre escriptors

Enmig de l'esmorzar d'escriptors s'hi va colar una mini. Una mini d'aquelles d'arran de gespa, tan insinuant com seductora. Una mini que s'estenia davant de nosaltres com una aventura prodigiosa, entre l'Illa del Tresor i Peter Pan. La mini era un mostrador per exhibir dues cames excelsior decorades amb mitges de rejilla. Les mitges de rejilla ens fan venir una calor freda, de condemnat que es passeja davant del patíbul, o pitjor, de mort de gana de posguerra davant un aparador de fiambres i llonganisses. Les mitges tenien un acabament pletòric: unes sabates de taló verdoses que feien joc amb una blusa del mateix color. Tot això es passejava entre nosaltres i entre els escriptors reconeguts. Nosaltres d'escriptors només en tenim la mala bava, la capacitat d'observació felina i una gana antiga de lladres de carretera que no s'atura res. De la resta no en tenim res. Però la mini es passejava enmig de l'esmorzar, obrint-se camí entre la gentada amb el caminar lent i majestuós d'un felí. Vam quedar anyocats. Se'ns va regirar el ventre. Se'ns va gelar el tel dels ulls. Se'n va partir la respiració en sis o set parts. Se'ns va descolorir l'iris dels ulls. Tota aquesta mini es mostrava en un dia de primavera on la sang és d'una espessor contundent. Vam imaginar coses lletges darrera els jardinets d'aquell pati. Vam imaginar escenes que no són d'aquest món. I, tot seguit, vam evaporar-nos mentre, de fons, ressonava un poema xixo de la Girona xino. Vam quedar que la bandera de Xisca de Gardi seria, definitivament, una minifaldilla tornejada de rejilles i sabates de taló. I vam jurar-nos i perjurar-nos que en el proper àpat a Can Mià beuríem xampany del bo en unes sabates de verd rostoll.

El crit de l'hipopòtam

Companys, amics, coneguts i saludats. Companyes, amigues, conegudes i saludades. Però també desconeguts, perduts i enemics. Xisca de Gardi es complau d'anunciar l'existència d'aquesta nova subespècie d'hipopòtam, animal xiscagardià, cridaner, curiós i únic.

Suc de taronja

Xisca de Gardi va rebre una invitació per anar a un esmorzar a la seu del Departament de Cultura de la Generalitat a Girona. Ens havia convidat en Manel Doñate, un element imprescindible en la universalitat xiscagardiana. Vaig arribar primer jo i al cap d'una estona em va trucar en Miquel que s'havia mig perdut. Havia arribat tard per culpa dels embussos de Llambilles. A Llambilles hi ha un semàfor que s'ha de fer esclatar. Només falta que en Miquel en doni l'ordre. Vam entrar tots dos al pati de la seu de Cultura a Girona. És un pati dels d'abans, fet en un primer pis aprofitant el pendent de la terra, net, càlid, amb una llum amable. Era força ple i al començament vaig patir perquè no s'acabés el suc de taronja. Aquella trobada era un esmorzar i als esmorzars hi ha d'haver suc de taronja. I n'hi ha d'haver molt. El de Sant Jordi, a Cultura, era un esmorzar de suc de taronja naturaal, colat, sense engrunes, amb un punt exacte d'acidesa. La combinació amb els xuixus (o xuxus, o xuxos) era magnífica però arribava a sublim amb els brunyols (o bunyols). Pel cap baix me'n devia empassar, ben bé, sis o set vasos i no vaig agafar la gerra perquè hauria quedat malament però a fe de Déu que era la única cosa que tenia ganes de fer. També hi havia vasets amb trossos de fruita. Alguns portaven una mica de xocolata desfeta per sobre. la fruita amb xocolata desfeta em va semblar poc apropiada per aquella hora. A en Miquel, que anava xerrant amb uns i altres amb una desimboltura extraordinària, li semblava tot massa dolç. Al cap d'una estona, ens van fer una fotografia i tot perquè hi havia premsa i es veu que ho volien fer sortir als diaris de l'endemà. Fins i tot va parlar el delegat del govern i una senyora gran que ens va fer una mica de por perquè li feien un homenatge al seu germà i corríem el perill d'haver-la d'abatre per estruncar-li el discurs. No va fer falta i, mica en mica, sense que ens n'adonéssim, va anar marxant tothom. Vam quedar en Miquel, en Serafí Gimeno, en Miquel Molina i jo. El suc de taronja s'havia acabat i sense suc de taronja, allà ja no hi havia res a pelar.

Casa Nostra (I)

Anys enrere, un dia entre setmana, no sé qui va pensar que podríem anar a passar el dissabte a col·legi. Fèiem setè, estudiàvem primària al Centre Cultural Casa Nostra de la Institució Magdalena Aulina. Si el pla sortia bé tindríem tota l'escola per nosaltres i d'aquella expedició, en podríem sortir convertits en mites vivents de l'Educació General Bàsica banyolina. Les nenes ens convidarien a menjar-nos els seus entrepans per esmorzar, ens animarien en els partits de futbol contra vuitè i ens consolarien en la derrota fent llengots i ganyotes als més grans que ens haurien guanyat perquè eren més grans. Érem un somiador, un irresponsable, un tremendo, un adoptat i un animal. Havíem quedat al matí i vam sortir en bicicleta, des de la plaça de les Rodes, enfilant tota la vora de l'estany fins al portal de l'escola amb l'excusa d'anar a jugar un partit ede bàsquet. Jo era l'encarregat de la pilota i, segurament, un dels pitjors jugadors de bàsquet del sistema educatiu europeu.
Un cop a la propietat, ens va donar la benvinguda la mateixa recta que travessàvem cada dia al matí, al migdia, havent dinat i a la tarda. Era una recta llarga que s'estenia fins a un rellotge amb una mina d'aigua a sota, de planta quadrada, alt com una casa de cinc pisos i coronat amb una teulada de pissarra en forma de barret punxegut amb un parallamps al capdamunt. El trajecte per la recta se'ns va fer llarg pels nervis però no teníem por. Passant entre els caquis que flanquejaven el passeig, ningú no tenia la sensació d'estar fent res mal fet. De fet, ningú no tenia prou consciència de res que anés més enllà del pa amb xocolata, el futbol, les curses d'scalextric i les primeres ereccions. Aquell matí només entràvem a col·legi, al nostre territori.
Pedalàvem per la recta. El sol espetegava sobre el camí i els raits de les rodes de les bicicletes aguantaven un reflex per anunciar el pas de la comitiva. Érem alumnes de la millor escola del món conegut, la que tenia el pati més gran. Per a nosaltres aquell pati ens feia ser una mica més que els altres, ens aixecava per sobre dels de la Vila i un escaló pel damunt dels del Remei. Però els del Remei eren molt lluny i gairebé no ens importaven. Només els vèiem quan hi havia competició. Sempre ens guanyaven els partits d'handbol perquè eren més alts. Havíem renunciat a la lliga de bàsquet però jugant a futbol no hi tenien res a fer. Érem millors nosaltres i punt. A part dels deures, les classes i els càstigs, a Casa Nostra hi vam aprendre a jugar a futbol i, jugant a futbol, vam esperar fins a l'últim curs per apoderar-nos del camp gran reservat als de l'últim curs. Però això era una altra història.
Quan vam albirar l'edifici de l'escola hi vam veure gent. No havíem pensat, perquè no ho sabíem, que aquell dia hi havia reunió de professors. No vam renegar perquè encara no en sabíem. L'irresponsable va proposar que ens anéssim a refugiar a la muntanyeta, un turó que hi havia just al davant de l'escola, a l'altre costat de la carretera de Sant Miquel que feia de frontera entre el pati principal i el món exterior, a la part norest de la hisenda. Vam obeir l'irresponsable amb la disciplina d'un exèrcit armat amb escopetes de taps i d'aquella feta el vam convertir en cabdill de l'escamot. Vam pujar en silenci cap a la muntanyeta. I des del capdamunt, entre pins i pissarra, vam veure com anaven marxant, un per un, tots els cotxes que hi havia aparcats davant del col·legi. Quan va desaparèixer l'últim ho vam celebrar com un èxit militar. Ja era massa tard per entrar perquè ens esperaven a dinar però a la tarda podíem tornar. El pla era perfecte, la coartada insuperable. Supuràvem audàcia sense saber que, des de l'edifici de l'escola, uns binocles ens enfocaven en silenci darrera d'una finestra.

(continuarà...)

Vanessa s'escriu amb essa

De bones a primeres, quan vaig saber que es deia Vanessa, el primer que em va venir al cap és que Vanessa s'escriu amb essa. Però ajagut al sofà, potser perquè llegeixo massa les pàgines de successos del diari, pensava de quina manera podia anar a veure l'aparador de la seva botiga un migdia, quan fos tancada, sense que semblés que podria estar prenent mides per rebentar l'aparador amb una tapa de claveguera, arreplegar el calaix, carregar un botí de roba i fugir. La tendència actual en els assalts a botigues és la d'aplicar el mètode romanès: s'arriba en cotxe, es baixa, es trinxa la vidriera, s'entra, s'arreplega tot el que s'ha decidit abans i es fuig en direcció contrària per desorientar la policia. Tot plegat dos minuts comptats enrere. Vaig descartar de seguida el romanès perquè em sembla un sistema massa estrident. El lladre ha de ser més assossegat, més fi. El bon professional no deixa vidres per terra, ni ombres de dubte sobre la seva dignitat. En el manual del bon delinqüent les corredisses es consideren un símptoma de debilitat. Des d'un punt de vista pràctic són una nosa perquè aixequen polseguera i la netedat és indispensable per no deixar rastre. El lladre va polit i actua de nit, vesteix de color negre i porta sempre la caputxa planxada. Entra en silenci i s'escapa resseguint les petjades que deixarà per insinuar la brillantor de la seva feina. Però, sobretot, roba només el que li resulta imprescindible. Com el caçador que respecta el medi, el bon lladre viu integrat en l'economia del país, actua per subsistir i deixa una rosa al taulell.
Encara ajagut al sofà vaig voler canviar de canal i vaig buscar el comandament entre els coixins que m'acomodaven la carcanada. En trobar-lo, em vaig observar des dels peus fins a la panxa. Em va donar la sensació que havia quedat escarxofat com si hagués caigut del sostre. I vaig encendre una cigarreta pensant que, si no fos tan covard, l'aniria a veure a la botiga sense haver-me d'inventar tantes excuses.

Honor al Gran Crispin

Abans de l'eclosió d'en David de la Calva, Banyoles tenia un cambrer dels bons. Era en Crispin, al qui la daia esmolada de la mort el va arrabassar massa aviat i massa jove. En Crispin era una espasa. Duia a la sang la vocació de cambrer i en va aprendre de ben petit, com demostren alguns retrats del bar les Voltes. En Crispin va aixecar les Voltes i el va convertir en tot un cafè de referència als migdies, a les tardes i en un bar imprescindible de la nit banyolina. La terrassa del Voltes era un puntal de qualsevol estiu. I allà hi havia en Crispin, un nervi absolut, total, un tipus que anava i venia, sempre amb distinció, sense perdre mai l'aire i la prestància dels cambrers d'ofici. Perquè en aquest món mig esgavellat veus tipus que volen fer-se passar per cambrers i serveixen com si traginessin saques de carbó. En Crispin era un serrell negre, i uns ulls ben foscos, un cos menut però fibrat, un anar i venir frenètic, una manera de parlar passional i atropellada. En Crispin era amic dels seus amics i era capaç de trencar-se la cara pels seus amics, com ha de ser, com Déu mana. Va aixecar les Voltes, va donar lliçons d'ofici, va ser dels bons. I se'l van endur. Ben lluny on no el tornarem a veure mai més. Sembla impossible. A vegades quan passo per davant del Voltes em sembla veure la silueta d'en Crispin retallant-se rere els finestrals. Les Voltes ha perdut gas, a vegades és un bar trist, desolat, hi anem a fer cafès els divendres i és com si una ventada freda ens fregués el clatell. Li falta l'ànima, el gas, la vivesa. Li falta en Crispin. Honor al Gran Crispin!

Can Garriga: la gran cantina

Anit Can Garriga era la gran cantina. Vam arribar-hi a través dels carrers de les Pedreres, que són com rateres però amb portland. A fora Can Garriga hi ha una terrassa de senyors: cadires de plàstic per sopar tot prenent la fresca. Hi havia quinze o setze avis ben pertretxats galdint-se bons toscarros de Carn. A Can Garriga la C de Carn s'escriu amb majúscula, faltaria més. Cap dins. Al menjador hi havia sis o set taules: mossos d'esquadra, pagesos, torners, algun escrivent, algun autònom i nosaltres, o sigui el país com cal i com convé. Però això sí: cap mossa. Més que un hostal semblava el menjador d'una plataforma petrolífera del Mar del Nord. Ous comprimits, pèls al pit, camises descordades, galtes a punt de rebentar: testosterona escampada com mitjons bruts. Bon ambient, vaja. Vam demanar entrecots però la mossa va dir-nos que els últims que quedaven els havia servit a la taula del costat. Vaig intentar mirar-los com un caçador mira el senglar. Però no me'n vaig pas sortir: el més petit i denerit d'ells en feia sis com jo. A callar com un puta. Callat estàs més guapo. Però tant se val: vam fer un bon sopar. En Pep va atrevir-se amb l'allioli. Després va venir en Mastegatxes i t'ho juro jo que no vaig pas entendre si venia sopat, si no volia sopar, si estava tip, si estava cardat del ventre, si feia la quaresma, si s'havia tornat vegetarià, però el cas és que no va pas menjar ben res. Re. Total un fart de riure, vi d'aquell que sembla que l'has de tallar amb gabinet, i avall que fa baixada. Un apunt per les cambreres: retxontxes, vermeioses de cara, deixant anar salut per tots costats. La típica dona del nostre país rural: servicial, seria en el treball, la mestressa que vols tenir a prop perquè et cuidi, et dugui la casa, prengui les decisions i rumii que s'ha de fer en tot moment. Jo quan sóc servit per dones així, estic més tranquil que una tomatera. Vam sortir refets de Can Garriga, com sempre, i vam encarar la nit reposada que teníem per davant. Sobre l'ambient de Camós hi treia el cap l'estiu.

Festa babauiana

Ahir el Passeig de la Indústria era un racortet fosc. No sabíem pas què collons passava. Vam anar a treure calés a Caixa Girona i ens feia una cosa treure'n enmig d'una negror com aquella. Llavors vam entrar al Passeig. La Catedral o el Palau del Gintònic. Poca gent. Vam demanar els primers calzes plens de gintònic. En De la Calva, el gran David, va somriure amb la seva eficiència natural. Banyoles li deu un carrer i treballarem perquè l'aristòcrata dels còctels banyolins en tingui algun, ben aviat. En Mastegatxes va dir que no volia gintònics perquè a l'endemà tenia un casament. Però va sucumbir a l'encant anglès de la tònica casant-se amb la ginebra. La Reina Mare anglesa va fer quasi cent anys bevent dosis descomunals d'aquesta poció. I nosaltres no serem pas menys. De sobte el Passeig va ser una festa. El primer avançat en Balta al qui no li va agradar massa l'obra. Llavors va venir la resta de la tropa. Babaus havien acabat de casar-se amb l'Araceli Claramunt. I al Passeig de la Indústria tornava la llum. Abans havíem fet el primer xupetin acompanyats d'un actor de luxe: en Lluís Carbó. Després van venir la resta de l'elenc d'actors banyolins: en Dudie, la Raquel, la Teta, l'Oli, l'Angel, la Rigui, en Santi Roura, en Monca. El Passeig semblava Sunset Boulevard perquè tot l'actoram anava deixant les seves petges en els vasos calze del gintònic excelsior marca de la casa. Va ser una festa en tot el seu sentit primigeni: riallades, anar i venir, converses començades i mai acabes, mirades, petons amunt i avall. Vam transitar entre gintònics, fum i tonteries. Una festa, vaja. Vam pujar escales, vam baixar-les, vam ser servits, vam demanar més, vam beure una mica més, vam i vam. L'Oli estava empeltat per l'eufòria. L'Oli volava. L'Oli era el director més feliç del món. L'Oli és el meu germà petit. La Teta va parlar-me de Souvenir i de la crònica que devem al house i les festes explotades. En Moi va parlar-me fugaçment dels seus projectes musicals. El Gitano era ben feliç. Tot era llum, color, tota era una festa.

De les timbes

Xisca de Gardi està preparant un especial sobre les timbes. Les timbes, ja se sap, són aquells caus on s'entaforen els del vici de jugar. Les timbes són habituals a la nostra comarca. Qualsevol lloc és un bon lloc per perdre o guanyar calés amb les cartes. A la dolça part de Vilademuls hi ha un mas que per nom porta "l'as d'oros" i es diu, i es xerra, i es comenta, que l'amo estat del mas el va perdre jugant a les cartes. Vet aquí. Es diu també que fa anys en un club esportiu uns mangants van aixecar la camisa als qui estaven jugant a cartes. Una timba fallida. Es parla de timbes en hostals perduts a la muntanya on els feixos de calés van i vénen, ragen, brollen, desapareixen. Es comenta que hi ha timbes fosques on es juga de tot, on tot es guanya i on tot es perd. Som una comarca salvatge on hi ha gent que milita en la timba, que pelegrina cap a les timbes, que venera les timbes. A nosaltres no ens cal cap casino, ni unes Vegas ni un Montecarlo, perquè cada casa és una timba, cada racó és una timba, cada confrare nostre és un guanyador en potència però, en el fons, esdevé un gran perdedor. Pòquer de vuits i t'he cardat la casa, encantat.

y aqui estan mis pies

Me vestí de gala para la fiesta mayor de mi pueblo

On sou, malparits?

Ans Banyoles era una vinya de mainada. Sorties del carrer Nou i al capdamunt ja t'esperaven sis o set torracollons per emprejar-te. Al Monestir, jugant a palomato, n'hi havien quinze o vint. El carrer de Santa Maria era una infecció de mainada. A la Canal hi havia els Comas i els Congost. A les Rodes ja et podia estar esperant un exèrcit. Els de la Vila eren una legió de cabrits. Per no dir-te que la Sexta Flota t'esperava a les Cases Barates, a Guèmol. Tot Banyoles era mainada amb mocs a la cara, al cap, els genolls pelats o ensangonats, les bicicletes mig rebentades i una canya de pescar a les mans. On sou, malparits? Em pregunto. On són tots aquests cabrits que m'esperaven per fotre'm rocs pel cap, per cardar-me gardeles a la cara, per rebotir-me un tros de guix pel cap. On són els meus amics? I encara més important: on són els meus enemics? Treballeu massa, teniu massa coses al cap, teniu la vida emporlanada. Sortim d'una puta vegada al carrer, collons, que la vida és curta, i juguem a mistric, o a palomato, o cardem-nos d'hòsties, o juguem a l'obi a Ca les Casales, o anem a comprar el Lib a Can Blanc, o a pescar a l'Estany, o a trencar algun vidre a Can Castanyer amb permís i complicitat d'en Loren. Saltem algun rec, collons, xafem coses, barallem-nos, tirem-nos sèpies o gardeles, xafem coses, collons, collons, que això s'acabarà algun dia i nosaltres ja no sabrem res dels nostres dies de Ca la Pilar del Rec, de l'Estany, del carrer de la Canal, de les aterrissades en bici, del sidral Brugulat i la mare que ho va parir tot. Va, demà o demà passat, tots al carrer, amb pedres a la mà, amb pantalons curts i les bicicletes rovellades de sempre. On sou, malparits?

Bansky Banyoles

obra d'un geni del graffiti...dedicada als greixandos de Banyoles, del Pla de l'Estany i d'arreu

Messi

Si algun dia em toca la loteria i m'apareixen els fills que no he tingut de pobre, explicaré sense pietat el gol de Messi als nèts. Explicaré que el vaig veure a peu dret, davant d'un televisor amb la marca plena de faltes d'ortografia. Els explicaré que el Barça jugava des de feia una estona amb el Getafe i res no semblava important fins que un jugador a qui deien Xavi va controlar la pilota al mig del camp, va fer un gir com d'equilibrista i la va passar a Messi, que el recolzava a tres metres, una mica arraconat cap a la línia de banda a la zona del volant dret, un parell de metres endins del seu camp. Llavors el temps va començar a córrer com si algú hagués aixecat un bagant per alliberar l'aigua d'una sèquia. Gairebé sense moure's, fent un saltironet, en Messi va acomiadar de la jugada el primer contrari que se li havia posat a sobre. El va deixar clavat. Llavors n'hi va sortir un altre i li va fer passar la pilota per sota les cames. Sense que ningú s'adonés, va arrencar decidit cap a porteria. Aquells dos de qui s'havia escapat li anaven al darrera, s'esforçaven, patien i el veien fugir. En aquell moment la jugada ja era un drama per al Getafe però encara li van sortir un parell de valents més. Pel primer es va inventar un deixa'm estar cap a l'esquerra i l'altre va quedar estès sobre la gespa amb el cul dels pantalons arromangat a la reguera. Ja no hi havia ningú més però Messi semblava que tenia pressa. Va entrar a l'àrea i en aquell moment tothom pensava en el gol d'en Maradona al mundial del 86. Però ningú no deia res per no espatllar-ho. Només quedava el porter. En Messi el va incloure en la lliçó amb un què et pensaves i se'n va anar una mica cap a la dreta. Va xutar i la pilota va entrar cap dins just abans que les cames d'un defensa que arribava relliscant per terra com un esperitat. Alguns deien que venia corrent des de l'altra punta del camp per poder-ho veure però no es va saber mai ben bé del cert. El volum de cinquanta-mil goles cridant es va estendre per l'estadi. La policia va examinar la jugada per saber si havia infringit alguna norma. Tretze tocs en onze coma sis segons, cinquanta-set metres a catorze per hora. Tot legal. Res a dir. Aquell vailet era així. Ell només volia guanyar el partit.

Dedicado a ti

Palol de Revardit

Palol petit i vell
com el seu castell.

A la primavera,
verd i florit,
ets alegre i divertit.
A l'estiu,
quan quasi no corre l'aigua al riu,
el sol et dóna un color molt viu.
A la tardor,
quan has perdut la verdor,
et poses una catifa amb fulles
de tots colors.
A l'hivern,
en mig de gelades i fredor,
el fum de les xemeneies et dóna
vida i escalfor.

Tan si fa fred com si fa calor
en el meu cor sempre tens el més
bonic racó.

Palol petit i vell,
com el seu castell
Palol petit i joiós,
tots de tu en porten un petit tros.
Palol, petit i bonic.
Així és Palol de Revardit.


Pere Mià i Camps 2002

Rojar és fàcil

Rojar és fàcil. I ho hem vingut fent des del principi de tot. Al 850 del pare, per exemple, que cardava aquella peste d'escai que marejava, i quan l'escai prenia el sol en un dia d'agost, llavors allò era un convit a la rojada. Patapam, i el pare cagant-se amb la mare que ho va parir tot, i jo ben descansat, mirant el sol d'agost per la finestra triangular del 850. Rojar és la mar de senzill. Em va cardar mal un fetge guisat que la mare va preparar i a la nit, estassat sobre el terra fred, vaig rojar sobre el Subbuteo. Rojava perquè em venia la passa, perquè em fotia mal el pernil dolç, perquè anàvem a Puigcerdà i els revolts em marejaven, per culpa del collons de l'escai del 850. Rojava tot l'autocar de Casa Nostra camí de Lourdes. I a prendre pel sac, que ja netejarà algú. I quan rojaves et venia un plor estrany, una sensació que el món s'esberlava i que ja només quedava una última esquerda i aquesta estava a la punta del ventre. Veies passar el phoskitos del berenar, la pasta Sant Martirià, la fanta i la mare que ho va matricular. Rojar sempre ha estat fàcil. Llavors van venir els sopars de Sant Tomàs, els de final de curs, les nits estrambòtiques. Un amic meu va rojar dins el Xampinya en una sessió de cinema club. Va ser magnífic. El Chartreusse es va escampar just quan sortien les primeres lletres. I vam continuar escampant la rojamenta per tot el món. Embolicada de cervesa, porros, cubates i, és clar, xampany del tiro. Som així. Rojar és fàcil i, en el fons, hem vingut en aquest món a rojar. A demostrar-nos que tot el que entra, surt, tot el passat pot circular ben ràpidament davant dels nostres ulls, cap a la superfície del futur, cap al no-res. I en el trànsit de la gitada, veiem passar-ho tot, i és per això que ens cau la llàgrima de la circulació.

Jimmie: l'home exquisit

Banyoles va tot a l'inrevés. Els poetes fan d'escombriaires i entre els cambrers hi ha els homes d'estat. La resta, uns pelleringues. Suposadament en Jimmie fa de cambrer però és impossible. És impossible que un home distingit, culte i refinat sigui només un cambrer. En Jimmie té la mirada més llesta de totes les guilles mundials. En Jimmie és un murri de collons. Et mira i et registra, et mira i t'analitza. I així, anar fent. En Jimmie porta pajarita i sembla que per comptes de servir una taula estigui a punt de ballar amb Ginger Rogers. O de recollir un premit. En Jimmie és Excelsior, és Astoria, és Tiffannie's, és un monstre de la gala i el glamour. I, teòricament, despatxa plats. Au va, només és una tapadera. Perquè en Jimmie va impecable: pajarita, faixa, ulleres ben muntades, somriure elegantíssim. En Jimmie ho escorcolla tot amb els seus ulls de rata sàvia. Ho sap tot. Mentre el món dorm, milers d'informadors d'en Jimmie escruten les borses internacionals. Mentre el món fa el papanates, els estrategues d'en Jimmie van i vénen, compren, es desfan de bons escombraries, opegen empreses, rebenten polítiques econòmiques. Al capdavant de tot aquesta cohort de manaies de l'economia, hi ha en Jimmie i el seu somriure, i els seus trajes, i la seva manera excepcional de moure's. En Jimmie para l'orella, no perd tantos, no s'encanta, va a la ideia, no s'adorm a la palla. En Jimmie fa servir el Ranxo d'operadora, però des de les taules, des dels racons, des de qualsevol lloc mou el món, el domina, el controla. I el món venera en Jimmie, i nosaltres ens hi sumem. I pensem que a Banyoles i a la nostra gran comarca, els poetes fan d'escombriaires i la major part dels cambrers, són capitans i generals. La resta? Collons, hem quedat que la resta és pelleringa.

Xampany Crusificat

Xisca de Gardi és un animal de costums i necessita satisfer els seus instints més primaris. Per no fer entrar el clau per la cabota ens vam acostar a Can Mià per enfonsar el cap a la menjadora. De fet, Can Mià és una de les menjadores de Xisca de Gardi i qualsevol cosa que s'hi enflairi és engolida amb més gana que seny, com s'espera dels representants de la nostra comarca. És abastament coneguda la voracitat xiscagardiana. El cas és que va aparèixer en Pere i va decidir que dinaríem un amanit, patates farcides i cargols. Tot això de primer. I en acabat, amb el pap mig ple, va dir que portaria un parell de bistecs tallats de la mitjana de les seves vaques, les que viuen (en aquest cas vivien, deu les munyeixi a la seva glòria) al costat de la truja-senglar de tres-cents quilos i la família de porcs vietnamites a la part de baix dels tancats de la granja. Les vaques de Can Mià mengen herba i aglans, potser perquè, per cortesia amb el barri, van acceptar un dia de provar el que cruspien els veïns. A Can Mià tot forma part d'un univers amagat entre un grapat d'alzines. Els pollastres porten miyjons i les vaques mengen aglans, els porcs vietnamites arrosseguen la panxa per terra, les pintades corren en grup, hi ha una cabra que viu amb una família de tórtores i la cuina fa sempre olor de sèpia amb pèsols, encara que mai no hi hagi entrat ni una trista sèpia.

La carn de vaca criada amb aglans és d'una magnitud turgent però passa xuclant. Mentre la tallava, escoltant una anècdota d'en Tallaferro, fent anar la serra del ganivet sense pietat, em va venir al cap, no sé perquè, que els pèsols congelats tenen gust de combustible, sobretot si són caducats. De fet, els congelats no tenen gust de gaire res. Són tan poca cosa que no fan ni olor. Podeu bullir sis tones de bròquil congelat a la cuina d'un pis de quinze metres quadrats i no flairareu ni un pobre vapor. El bròquil congelat, com els pèsols, ja se sap, és una mentida com un latifundi sense desamortitzar. A part del temps, a Can Mià no hi ha res congelat ni tan sols el xampany. En Pere el serveix sense preguntar, en fresc, en una cubitera amb pedres de gel, tapada amb un tovalló. El xampany de Can Mià és el xampany de tota la vida, el de la parada del tiru, el dels sopars Sant Tomàs, el de la primera rojada. Si es demana s'ha de saber què es fa i se n'ha de saber el nom: Xampany Crusificat. Es coneix perquè a l'etiqueta i a la xapa del tap hi ha en Pere crusificat. Si hi sortís penjat s'hauria de dir Xampany Penjat però el cas no és aquest per fortuna per en Pere. Sobretot, el Crusificat s'ha de beure amb les nostres copes rodones baixes de tota la vida, les que li agraden a la Tatiana, les que vessen pel costat després de la tercera ampolla. No es pot demanar més. Amanit, patates farcides, cargols, bistec de vaca d'aglà i xampany crusificat. Deixeu-vos estar de Criptes, Lloparts, Don Perinyons, Cristals de Roederers i collonades d'aquesta mena. Xampany Crusificat, proveidor oficial de Xisca de Gardi i para de comptar.

mi boca....

Poesia

Amb un dit des de Madrid
el cap ens han ajupit.
Al burro català
l'orella li van tallar
i de tan sangrar
la senyera li va brollar
per sempre recordar
que som el poble català


Pere Mià Camps
14-4-2007

Gent d'ordre: nosaltres i para de comptar

Fan córrer per Banyoles que som una colla de capscalents i astracanats. Mentida podrida. Que la Pilar del Rec no tingui pietat amb tota aquesta patuleia d'embusterus i mala gent. Nosaltres som gent d'ordre i per demostrar-ho ensenyem aquí la foto d'un dels nostres gurús. La criatura és un general parent nostre. Feia servir el sabre per remenar el llet i cafè. Disparava amb el trabuc per fer baixar les cireres del Casa Nostra. Es passejava amb un tanc pel vestíbul de casa seva i disparava morters per esquivar els rendells. Va fotre una càrrega de dinamita a casa seva perquè era un maniàtic de collons i l'emprenyava com havia quedat el quarto de bany. Va declarar quinze o setze guerres de part de riure i no en va guanyar cap. Va entrar a Banyoles amb el Somatent i va tornar a sortir al cap d'un ratu perquè s'avorria i perquè li va venir migranya. Va declarar la guerra a Mata, a Porqueres, a Falgons i a Vilert. Va declarar el famós armistici del Salt del Matxo, va firmar la Convenció de Serinyà i va fer presoner l'alcalde estat de Sords. Va parar boig de tanta guerra i tanta batalla. Es va retirar a l'asilo i va cardar un pet com una glà després de fotre's mig rostit, un feix de patates rosses i un fart de vi. Vols que t'ho digui: era un animalàs, mai en treies l'aiga clara.

El nostre capità i la nostra bandera

Davant l'entrada de forasters en aquest bloc, un sector de Xisca de Gardi capitanejat pel Capità Enciam i per altres segadors de la terra, ha decidit enarborar les tradicions com a bandera. Maria Vaqueta ens ha traït amb el seu cosmopolotisme bord. I això no ho perdonareu pas mai. Tant de córrer per Barcelona amb wambes i calçacurt t'ha de cardar mal de veritat. Quina serà la propera foto que ens entaforarà aquest galiàs? Un xino? Un mexicà? Va, no cardem, això és Xisca de Gardi i no pas el Domund.
Diàleg entre Mossèn Bach i un grup de segadors que corren per Banyoles amb ganes de carregar-se el Virrei:
- On es vostre capità? On és vostre bandera?
-Varen treure el bon Jesús, Tot cobert amb un vel negre:
- Aquí és nostre capità,aquesta es nostre bandera!
I aquí s'ha acabat la collonada! Visca el Papa Benet XVI! Visca Nosaltres i la gent com nosaltres! Maria Vaqueta, recorda, portem un volant d'anar a segar i el teu coll és de lo més baratu que hi ha. Estàs avisat pel que fes falta.

Diàlegs carlins

-Anjáaaaa! T'aquí, gatoixaaaaa!
-De nón benaas?
-I d'un vo que vingui, de sap putoiaaa
-Q'us hi esteuu?
-Fa pa gairaaaa
-Veies, l'atra diues hu barich diruu: estic que Can Janot han cambiat de casaaaa
-Tuu, sats paas!
-Sabich paaas
-M'enganyes?
-Sartarrafé, no
-Uu xarraràs?
-Que't penses que som tan baixinairee?
-Ja baráas, es que no volen...Bé, mamuns, treutu del pap d'una vegadaa. tinguis pooo
-Dos miraaa...Sats la Xicaa? És prumesaaa...
-Camaissus! iambaqui?
-Ah en Quelot, que te'n sel.laaa?
-Amb aquell talóoos? Fuscuda pallongaa! Quines sopes tan magres que faran...ja'n podrá tirá un bon tros á l'ollaaaaa!
-Ai burranga! ara'm recorduc qu'ai d'aná purtà el cistell al camp, pel homee
-Qué li duus?
-Si, que bo que li dugui, un plat d'escaufó, una ufrena de pa muresc, una seba i un ruquil de viii.
-Be l'acundeixes prou bé, a n'el teu homeee
-No ho fassis aixis, doncs
- El meu sé pas qu'es te, sempre's queixa d'acandiment, l'altra diues el vaig giquí una estona tot sol a la cambra i com hi vai turná el vai trubà que'm tenia una ubaina, burratxa d'aiga! El vai revisculà com vai pusqué, i ara'l tinc que fa cloc i piu, cloc i piu, allà a la vora del foc, que no é bo per re.
-Feli duná una uiada al metge.
Taqui, el metges, vo' que tu digui.
- Be mira, si somus bons p'alguna cosa, ja ho saps, giquemén aná que que toquen les nou i l'home m'esputiaria, adeu i que's guri aviat.
- Ai Deu ho faci!

(Som tret aquesta xerrameca d'un país de prop de Banyoles, de la Garrotxinada, allà on tots duen la boina vermeia i carden tirus amb el trabuc quan veuen un collons de liberal, són els nostres veïns de la part de dalt, i tenen molt mala jeia, qui els va arribar hasta parir, natrus, els d'abaix som una mica tocats del bolet, entre liberals i carlins, però quan ens trepitgen l'ull de poll som capaços de cardar-ho tot en berlina, fequis)

Aqui teneis una parte de mi....

el nou negre del darder...

un amic...

Oda a Le Petonaire

Joseph Pujol va ser un català que va agafar molta fama a França. Es va convertir en una estrella del Music Hall. Com a bon català era d'un ordinari que feia basarda. Sabia fer-se venir els pets i amb això jugava. Si volieu un pet trompeta, doncs en Pujol. Si volieu un pet de soprano, doncs en Pujol. Si el que volieu sentir era un diàleg de ventositats, doncs ja sabieu on havieu d'anar a parar, o a petar, o sigui amb en Pujol. Era una espasa, un as, un mestre de les beixines, els pets, els pets amb cua o els pets de paleta. Era el rei del petar. El seu ventre era un artefacte capaç d'interpretar la Marsellesa o d'imitar els grunys d'una sogra emprenyada (perdoneu el tòpic però és que tenia un número amb aquest nom) En Pujol vivia a França però un dia va tornar a la seva terra. No havia oblidat ni els seus orígens ni la seva identitat. Llavors va interpretar, amb pets dolços, el cant de la Senyera. Va arrencar el fervor popular. Perquè els patriotes de veritat d'aquesta terra nostra no són pas els estirats ni els encarcarats, sinó la gent a la que li agrada el vi de bota, l'all tendre, la gresca amb els amics i l'escandalera. I és per això que el personal va sentir el cant de la Senyera fet amb pets d'en Pujol amb emoció i també amb respecte. Al cap i a la fi, en Pujol va homenatjar la seva terra amb l'únic que sabia fer: petar-se. I és per això que el recordem. I és per això que cada vegada que algun membre de Xisca de Gardi deixa anar un pet gruixut pensa amb en Joseph Pujol, àlias le Petonaire, i pensa amb la Senyera, i amb aquesta terra que és nostra i que tant estimem.

Palau del gintonic

primera prova d'enviament a blog a través del mòbil. uah.
en pepe ha flipat, jaajajaj

Can Met

Com que els esquitxos arriben a tot arreu, a Mieres no hi ha enlloc que venguin tabac. Xisca de Gardi ho considera d'una falta de sentit comú en tota regla. Es fa extrany que a les últimes corbes del Pla de l'Estany abans d'entrar a la Garrotxa s'hagi prohibit el fum. Es pot entendre que les prohibicions del pentàgon hi hagin fet desaparèixer els paquets de 46, els de Rex i fins i ttot els de Lola, les tres marques xiscagardianes per excel·lència. Però és intoleerable que també s'hi hagi escombrat l'Ideales i els caliquenyos de tota la vida. Precisament divendres passat Xisca de Gardi va poder comprovar la dificultat de combinar dues tradicions tan nostrades com ssón el menjar i el fumar a Can Met, un restaurant abans dominat per una boira pastosa i saludables de la qual en sortien dos dits de fum que enforquillaven el visitant pels nassos per estirar-lo fins a taula. Llavors apareixia la Fina i demanàvem un amanit i un entrecot de Santa Pau. Al cap de res la vinassa ja havia tacat el budellam de tots els comensals i la carn arribava tot just després d'omplir el tercer porró. El fum feia de sostre i vigilava que ningú no fes trampes jugant al canari. L'olor de les barreges del matí durava fins a quarts de vuit del vespre i a quarts de nou ja es podia començar a sopar. Si era dia de futbol, el fum s'apartava i marxava en comitiva per la porta del vàter, cap al pati de dins, per no fer nosa a la boira nova que, a punt de començar la segona part, ja tornava a dibuixar meandres de calitja a un pam del sostre. S'acabava el futbol i ningú no sabia si el Barça havia guanyat o havia perdut. S'agafava el caliqueno mossegat amb dos dits i s'encenia esperant un visitant perdut per desorientar-lo tot al llarg dels camins que porten des de Can Met fins a la profunditat de la Garrotxa. Eren els temps que es podia fumar a plena llum, fins i tot tabac.

La Isabel fa anys

La Isabel ha passat un any delicat però ha arribat fins avui. I avui, senyors, amics i, sobretot, senyores, amigues i cambreres, la Isabel fa anys. La Isabel és com la nostra cunyada i Xisca de Gardi la té en una alta estima, no només perquè sigui la germana de la Meritxell. Totes dues són les nostres musses, totes dues es mereixen tots els gintònics que en David sigui capaç de preparar-nos, tots els sopars de Can Garriga que es puguin engolir, tots els rostits de Can Mià i tot el que es vulgui. Però avui és el dia de la Isabel. Vam patir tots la varicela i vam patir tots aquell dia que va caure al club i va estar a punt de trencar-se coll i barres. Només es va cruixir la clavícul·la i encara massa que va ser. Però ens vam quedar més tranquils i ja no hi ha res més a dir perquè quan més es diu menys s'entén i a Xisca de Gardi les coses van pel dret. Tan pel dret que no hi haurà perdó per qui no passi pel carrer de Sant Martirià a felicitar-la. Xisca de Gardi vigila tot l'any, d'aniversari en aniversari.

Visca La 3a República

L´única República que va resistir el franquisme serà aviat una zona pública de serveis íntims, cosa que ens omple de satisfacció.
Avui aquella República que no va derrocar ni en Franco, és avui una parada de la Teisa i una benzinera a tocar de Riudellots de la Creu, a Palol de Revardit.
No és gaire res, però aviat hi haurà un nou servei d'habitacions. A La República s’hi menjava bé, però la nova propietària, una famosa senyoreta, ens ho van tancar farà un any i mig per posar-hi el seu negoci.
Segons vam llegir aquest dia a El Punt en un article breu dirigit pel servei de contraespionatge de Mossad, «no hi tornaran a obrir cap fonda, però que hi haurà habitacions, d’aquelles en què el client no s’hi pot adormir, ja que la transacció dura el que dura»
Xisca de Gardi vol ser a la inauguració. Que la madame posi el xampany en fresc. I que en el cartell d'aquesta República, hi posin una Marianne que en comptes d'ensenyar un pit ensenyi les dugues metes.
Visca la III República!

Boas noites, el gallego ja ha tornat

Pensàvem que ens l'havien segrestat. Pensàvem que s'havia enrolat a la marina mercant. Pensàvem que era a Veneçuela cobrant l'herència d'alguna tia seva (tots els gallegos tenen ties riques a Amèrica, i tots esperen la notícia final per fer-se la barba d'or) Però el cas és que ja el tenim entre nosaltres. Tornarem a sentir les seves passes d'au nocturna. Ja el tenim aquí i Xisca de Gardi ja està al complert. Dinar? Sopar? Haurem de muntar una festa sencera primaveral i primitiva per saludar l'arribada del nostre fill gallego i pròdig. Una festa on, com sempre, no hi faltarà pas de res. El gallego ja és aquí i per rebre'l aniré a buscar el traje que tinc a la tintoreria. El gallego ja és aquí i a Xisca de Gardi es comença a congriar el crit de guerra, salvatge i lluiscarbonià, el uauuuuuuuuuuuhhhh, tremendo, estricte, elegant, determinant. Estem preparats per mirar cara a cara al Pentàgon i dir-los: "què passa, ja sou bagul i tites". S'ha acabat la treva. El Gallego està al mando dels avions de combat que tiraran confetti, en Pep té granades de polvos pica-a-pica, en Pitu té un bazooka de carmelos, en Quim un submarí que tira missils de plastilina, i aquí, el comitè d'orriols té goma-4 d'esborrar i amb olor de nata. La guerra ha començat, i com sempre, no hi haurà més descans que per anar a fer una de les nostres excursions habituals. Salut, el Gallego ja és aquí. Boas noites.

uahhhhhhhhhhhhh

que passaaaaaaaaaa......... xiscagardians....
mal parits. ostia quant de temps..... uffff.... he estat treballant pel pentàgon i m'han desgastat. Santa Compaña Productions necessita alguna nova producció, sino quedarem estutxats.
algun dinar per rebre la santíssima primavera, no?
tinc la grip al clatell, quimvaparí...

un gintonic a la vostra salut. uah!!!

Crisi en el Partit de l'Hora del Pati

Del nostre corresponsal a Rocacorba (Toni)

El Partit de l'Hora del Pati ha cardat un pet com una aglà. Era de veure perquè. Era allò de tants caps i tants barrets. Tot Banyoles n'anava ple. Era de veure que acabaria com el rosari de l'aurora. Perquè el Partit de l'Hora del pati era a can Pixa Rellisca. En Pep ja ho deia. En Vaqueta ho feia córrer. En Mastegatxes ho havia deixat escrit al wàter del Passeig. El Partit de l'Hora del Pati rebentaria. I així va ser. En una reunió feta en un lloc indeterminat entre Rocacorba i el Collell. El problema és que ans de trobar-se, els del partit havien anat a sopar. I ja sabem què passa. El vi corre que és un contento. El vi va baixant, i després vénen les barreges. La meu mare sempre ho diu: lo pitjor són les barreges. I la gent vinga a fotre's vi, vi amb grasiosa, vi amb sifon, que és lo millor que hi ha, i llavors, és clar que sí, llavors surt una cambrera i et posa xampany a la taula, de marca no t'hi fixis, i tot seguit ve la grana de capellà amb el vi de missa, la garnatxa, el vi ranci, el vi dolç, el moscatell. Ans, és clar, ans la gent s'ha pres un croquanti banyat amb whisky, que tampoc és que ajudi. I llavors vénen els carajillos ben carregats de ron negrita, de ron pujol, Torres 5, Torres 10, Veterano, i algú que ja es fot la primera copa de Mascaró en gel. Les cares es van botint i es van tornat d'un vermell tomate de penjar. En cabat copes i xupitos. I el sopar no és res més que una bravada de licor que tira d'esquenes. En aquestes condicions es van trobar els del Partit de l'hora del pati. El primer punt de l'ordre del dia va ser cremat amb un farias. Al segon punt li va caure pel cim un copasso de Marie Brizard. El tercer punt va resultar illegible després de la rojada d'un dels de la junta del partit. El quart punt, el tresorer se'l va passar pel forro del dellonssis. I així anar fent fins que es va arribar a precs i preguntes. I com que el Partit de l'Hora del Pati és d'un ordinari que espanta, els precs es van convertir en pets, i les preguntes en "li diré el nom del porc a aquest gamerús que si s'hi torna l'estampo contra la paret d'una plantofada". La discussió final va ser "Anden o Ocell", i llavors el merder va pujar de to. La primera garrotada es va sentir a la Mota. L'últim que es va sentir va ser "aniràs a sopar amb Déu, torracollons". Va acabar com va acabar. Va ser una llàstima que dos dels del partit portessin les escopetes d'anar caçar el senglar. La resta ja ho heu sentit a dir. Una pena, eren molt bon nois.

un altre amic de Xisca...

Marededeu!

Xisca de Gardi s'enfonsava aquesta nit en un sofà vell. A la mà dreta hi tenia un vas irregular de whiskey irlandès i a l'esquerra un d'aquests bàrtuls per canviar la canalera de la tele. No feien pas cap programa que valgués un xavo. Ja en teníem la pipa plena de films i telefilms, de xarlatans i gossos amb corbata. Fins que hem entrat a la casa d'en Xena. Llavors se'ns han aparegut dues majestats romàniques. Ulls grossos dels que ja no se'n veuen, un posat reposat, una manera d'estar en aquest món dolça i serena. Exacte: serenor, les dues majestats ens enviaven missatges de serenor embalantxats amb un accent dels nostres on les esses llisquen i rellisquen, es deixen anar entre llavis fins. Majestats. Ens parlaven amb passió del nostre romànic servat en esglésies com les de Ravós o Corts. I jo pensava visca la intel.ligència i amunt la universitat si aquestes dues majestats han après tant. No recordo haver après res en els dies que jo vaig jeure per les facultats. I elles, en canvi, ens encantaven amb les seves descripcions, amb la seva fe, amb la seva manera d'explicar-nos el món. A en Xena se li ha escapat un "marededeu" i això és que, justament, pensava Xisca ed Gardi en contemplar les dues majestats. Una exclamació de convenciment, d'encanteri, de pèrdua de qualsevol senderi. Llavors he tingut una idea molt meva, per tant força estúpida: el dia que tingui diners compraré un descapotable i contractaré les dues majestats. Anirem per la vella Europa i elles m'explicaran tota la història de l'art possible. Això sí, també llogaré dues persones indispensables en la vida d'un multimilionari capriciós: en Ramon Masgrau perquè em faci de secretari i en David del Passeig com a bàrman 24 hores. En els cotxes de darrera, lògicament, viatjarà la resta de Xisca de Gardi: els Mastegatxes, gallegos, meritxells, vaquetes, muses diverses, muses de calendari, actrius de capçalera (Raquel i Teta, forever) altres, molts i moltes altres, en fi, els amics, les icones, tot el que ha de fer feliç la vida d'un multimilionari carregat de manies.

La Cantina

En Lluís, un amic meu geògraf, va parlar-me un dia que a les comarques gironines hi havia un daltabaix estadístic entre mascles i femelles. Les famoses 6 o set dones per tiu és una invenció de l'Opus o d'alguna cosa per l'estil perquè ens calmem i somiem, com els suïcides de les bombes, que al cel ens esperen les que falten per adorar-nos eternament. Però és una mentida com assenyala en Lluís. Una farsa. Perquè a les comarques gironines a cada fèmina li toquen quinze o vint individus. És un desastre que no compensen ni tots els gais amics nostres que fan el possible per treure'ns gent de la circulació. Res. Les comarques gironines són un poble de l'oeste on milers de miners, saltimbanquis, pistolers i venedors de locions es poden passar tota una nit guaitant la mateixa mossa. I encara la mossa és la nòvia del sheriff. Això és el que passa per aquí. Pel que fa a Banyoles la desproporció és encara més senglanera. Banyoles és la gran cantina que dirien l'Àngel o en Mati. La gran cantina de cares de sempre a la recerca d'una oportunitat. Al cim, la majoria del gènere lliure se l'endú en Mastegatxes amb les seves tàctiques de seducció que són més secretes que la Tortada banyolina. La cantina creix. Un dia en Vaqueta i jo vam entrar en un bar, no direm el nom per no perjudicar l'amo, on hi havia cent tius i l'única mossa que vam veure va ser dins una etiqueta de ginebra. Així està la cosa. La cantina ens cau al damunt, es aixafa, ens escanya. I és per això que aquesta cosa tan banyolina com vidal confidencial també fa molta olor de cantina, o sigui de puro barat, de carn de perol, de mitjó esperxat en cort de porcs. Sortosament, però, de tant en tant alguna musa ens ve a visitar, ens deixa alguna poesia, algun post elegant, algun comentari encisador. És llavors quan dins la cort infame se sent algun perfum que ens deixa respirar una mica. Però no gaire: la cantina és la cantina.

Devots d'en Joan Magí

En Magí és un banyolí que porta molts anys dedicat a endolcir-nos la vida. És un il.lustrador i un pintor. I un home que s'ha dedicat amb cor i ànima a fer tires còmiques retratant la societat banyolina, és a dir la societat més internacional del món. Som devots dels seus dibuixos que tenen sempre els ingredients justos d'ironia i sarcasme. Ell és el rei dels prototipus banyolins que clava amb una exactitud de pastisser. Al cap i a la fi, un dels altres oficis d'en Magí ha estat mestre pastisser en l'inoblidable obrador del Forn Sant Martirià, l'Hornosan. Els "pastelitos" del Forn Sant Martirià havien estat una de les meves perdicions més carnals. Després vaig passar a altres pecats, però els "pastelitos" van marcar-me una època i això no vull i puc oblidar-ho. Doncs bé, rere la gràcia i el gust temptador d'aquelles meravelles hi havia el Senyor Pagès i també en Magí. En Magí, el gran, alt com un sant pau, sempre amb una frase enginyosa a punt de dir, observant el món banyolí amb els seus ulls d'espurna, preparat per retratar mentalment algun infeliç per després bolcar-lo sobre el paper. És el rei de les caricatures, el vigia de la Plaça, el cronista més modern que tenim. Sempre que em veu dóna records pel meu pare i diu que "amb el teu pare i jo haguessim solucionat el món amb cinc dies". El meu pare s'hagués cuidat de l'hort, i en Magí dels pastelitos. Búlgars i tomates de penjar, llavors el meu pare hagués explicat un xiste dels seus i en Magí l'hagués dibuixat. Es per això que som devots d'un tipus com en Magí, al qual Xisca de Gardi li reconeix honors, títols i el que faci falta.

Festa Darderiana

No sé de què va això del nou Museu. No he tingut temps d'entrar a fons en la lletra petita i m'he perdut, com sempre, en els marges de les coses. Des del pis d'abaix he anat pujant a l'encalç d'una copa de xampany. Tenia en el cap imatges xarbotades de l'antic Darder, de la Marin, de les classes de l'Acadèmia. Una barreja que podia convertir-me el cap en una lavativa. Pujava. I a mitja escala he vist tres dones d'etiqueta. Tres de les morenes excelsior de Banyoles. Ens hem intercanviat somriures i he procurat contenir la meva respiració sanglanera. M'he quedat, de cop, parlant amb la Raquel de Babaus. He estat a punt de dir sis o set mil bestieses, però he callat com un puta. He seguit cap amunt. I he vist, en el fons de la gran sala, a una de les models que va fer possible la xiscagardiana exposició de les samarretes. Ella duia la de Pur Llet i s'aguantava els seus pits de porcellana davant la camiseta en qüestió. Ara té un o dos anys més que en la foto i és una tortada, un sant marc, una lionesa. He callat com un puta i he fet veure que saludava una autoritat. Llavors he corregut cap al xampany. M'he trobat amb el poeta, amb en Jep de la Brasa, amb el gran Magí, amb en Pique del Museu, amb en Masde, en Geli, i llavors amb elles dues. Hem parlat de fer un sopar destroyer i no sé pas què més. He seguit callant com un puta. I he pensat que allò, tot allò, només era una festa de cares, cossos, copes, riallades. He parlat amb la mestressa de la cultura banyolina i he pensat que, com sempre, és un prodigi de Blade Runner. I he seguit pensant que, ben mirat, caldria que a cada setmana s'inaugurés alguna coseta per anar amunt i avall, amb copes a la mà, dient tonteries, explicant-nos, buscant en el fons del món per no ser res més que algú que calla com un puta. Finalment, quan jo ja marxava, m'he girat i he vist, en el remolí de gent i siluetes, en Darder rient, rient com un puta. I agafant amb la mà alguna de les cintures que jo hauria volgut dominar. Però hi ha herois i la resta som, només, ombres en un cine de tercera.

La Puda

Ara ja és massa tard per vessar llàgrimes i lamentar que el balneari de la Puda és a punt de caure a trossos i que, segurament, ja hi deu haver algun constructor al darrera a punt per enrajolar-ho tot i fer-hi un complex de cases unifamiliars que es podria dir, per exemple, la Puda Residencial. Els constructors sempre posen noms esplèndids a les urbanitzacions, per petites que siguin. S'hi nota un treball intel·lectual d'una gran magnitud poètica. Però aquest no és el cas. El cas és que si fòssim una mica espavilats, hauríem buscat una utilitat alternativa a l'edifici del que va ser el balneari. Però com que som massa ganduls per pensar només hauríem estat capaços de córrer fins a la nevera i, després d'haver engolit les últimes set cerveses que hi quedarien, ens vindria al cap que a la Puda s'hi podrien fer unes termes, amb aigua o amb vi, en aquell moment ens hauria sigut ben igual. Unes termes no les hi podem fer perquè l'aigua de la Puda pud i la pudor encara no s'ha posat de moda. Ja s'hi posarà. I quan s'hi posi tothom anirà de bòlit buscant les aigües fètides de qualsevol racó del planeta. Quan s'hi posi s'hi posarà però nosaltres ni tenim temps ni malbaratem el vi en collonades. Necessitem aigua neta i que les aixetes rajin dia i nit en nom de la humitat terapèutica. Necessitem algú que compri tota l'aigua de Susqueda per tenir unes termes amb recepcionistes ensenyant el melic, amb tumbones tèrmiques i una terma romana de cromoteràpia, encara que no sapiguem què redimonis és la cromoteràpia. També hi voldrem una sauna finlandesa, un pou de glaç i una rastillera de dutxes de contrast, quaranta àrees de repòs amb senyoretes manyagoies; un espai per nedar una mica, un banc de bombolles gruixudes, una olla de bombolles fines, una tassa d'hidromassatge, una llacuna d'aigua calenta, un bany turc i un servei de primers auxilis per si ens creuem amb la Meritxell i la trobem en bikini. Ens podríem refer en una cafeteria, o millor en un bar, i que a darrera de la barra hi hagués en David del Passeig. L'hauríem clonat perquè hi ha espècies que no es poden extingir i ens serviria un gintònic celestial, just per fer una mica de gana abans d'entrar al bufet i dinar. Hi hauria muntanyes d'amanida i bledes, i carabassa i remolatxa, pastanagues escampades en plates inacabales i cols de Brusel·les i escarola i enciam i tomàquets de Can Saleri. Tot faria olor de bullit i a la tarda les senyores del Puig d'en Colomer pagarien banys de vapor de bròquil i massatges amb crema de baba de cargol. Però nosaltres seuríem en un racó, just al costat d'una porta de fusta per on apareixieria en Pere Mià amb una plata de porc vietnamita amb melmelada, cabrit amb pinyons i ànec amb peres. I en Pere riuria i cridaria: "Ja, ja, ja, quim va parir. Que es vagi preparant aquella inspectora de treball. Quan vingui la cardarem al riu de corrent i no la treurem fins que la tinguem ben marejada. Ja, ja, ja, ja. Quim va parir, no ens hauríem de morir mai."

Mejant, menjant ve la gana

Menjant, menjant ve la gana,
dormint, dormint ve la son,
cantant, cantant ve la melodia,
parlant, parlant ve la conversa,
callant, callant ve el silenci,
somiant, somiant ve la il·lusió,
tocant, tocant ve l'excitació,
cagant, cagant ve el cagarro,
volant, volant ve l’àngel,
treballant, treballant ve la estupefacció,
descansant, descansant ve la mandra,
treballant, treballant ve la mandra,
descansant, descansant ve l'alliberació,
plovent, plovent, ve la primavera,
corrent, corrent ve el cansament,
caminant, caminant es troba el camí.

Newoman, poeta en construcció.

Rissotto

Buscant temples per a la litúrgia gastronòmica xiscagardiana, em vaig acostar al restaurant d'una coneguda italiana de Girona a qui no vaig avisar de la visita. Ella és cuinera, com una altra amiga, també de Girona, amb qui vaig tenir la possibilitat de compartir algunes tertúlies d'alcova en un pis que tenia al barri del Raval de Barcelona. Fa temps que no la tasto ni a ella ni als seus cuinats perquè temo que, si em veiés assegut al menjador del restaurant que té al carrer Ballesterioes, al barri vell de Girona, o m'enverinaria amb salfuman o em fotria una cassola de fricandó pel cap. Si la cassola fos de vedella amb bolets o de calamars farcits assumiria el risc de l'escaldada però el fricandó no m'acaba d'agradar i ja se sap que d'allà on no hi hagis d'anar a guanyar, no hi vagis a perdre. Sigui com sigui, la recordo com una cuinera excel·lent i volia comparar la seva traça amb la de l'amiga italiana que, tot sigui dit, té un atractiu gruixut, turgent i poderós. Si la feu riure i s'hi troba bé, girarà una mica en cap i us mirarà tan encuriosida que buscareu qualsevol cosa per allargar el moment oblidant que amb el coll tort pot agafar una contractura. M'han dit que és una dona amb tendència a la contractura i que el dolor, a vegades, li fa perdre el món de vista fins al punt que us en pot culpar, si us veu al davant, i desaparèixer tot d'una fent la fressa d'una tona de cassoles de llauna pèrdent-se per la porta del darrera d'un remolc de camió a l'autopista. Les italianes, ja se sap. Comparada amb la primera cuinera, la que em voldria veure proscrit menjant bledes en una presó humida i bruta, l'amiga italiana té més cos. Està més cuita. Molt més ben cuita. Tan ben cuita com la carn que em van servir de segon al menú de cada dia que vaig triar al seu local. De primer necessitava un rissotto. I el rissotto no em va fallar. No falla mai l'arròs, encara que faci el ventre gros. Havent prescindit dels postres, en acabat ofegar un rot amb el tovalló, el cafè em va fer clucar els ulls. Primer perquè pessigava i després, més temperat, de tan bo que era. Acabada d'encendre una cigarreta, amb la taça de cafè sobre la taula, em vaig treure un sobre petit de la butxaca de l'americana. A dins hi havia posat una nota per a la Italiana. Vaig cridar el cambrer i li vaig entregar el sobre. "Entregui'l a la cuinera, si us plau", li vaig demanar. "Sí senyor", em va respondre. I tan bon punt el cambrer va sortir cap a la cuina, jo vaig obrir la porta i vaig abandonar el restaurant. De fora estant, vaig sentir fressa de cassoles i el grinyol d'una porta de servei que s'obria molt de pressa al meu darrera. Potser era la Italiana però no em vaig girar per comprovar-ho. Havia d'anar a veure la cambrera d'una cafeteria del costat de la feina que em torna boig des de dos quarts de quatre fins a un quart de cinc.

un amic de Xisca...

Ves al barber (si vols)

Sí que t'haurien deixat sortir aixís a pasturar si haguessis passat per davant de can Sessi! I si t'hagués vist en Masilla t'hauria repassat fent ballar les tisores. T'hauria deixat el serrell com Déu mana. En acabat t'haurien enviat corrents a Can Pere Taret perquè t'afaités les patilles i el mentó. Si et veiés la teva mare et faria tornar a casa i els talons et tocarien el cul; t'asseuria a la tassa del vàter, et buidaria una ampolla de colònia a granel pel cim del cap i et faria la clenxa al costat amb la precisió d'un arquitecte. Què et penses? On vos anar amb aquesta cabellera? On s'és vist passejar-se d'aquesta manera? Si no fossis un cavall no sé què t'hauríem de fer.

Digue'm astracanat, carinyo

Astracanat perquè bec a galet un vi pastós que em tenyeix els llavis de lila. Astracanat perquè no drago la música clàssica i segueixo preferint els porros que s'emboliquen que no pas els de les olles a pressió. Astracanat perquè l'únic metge amb qui confio és en Pep. Astracanat perquè m'agrada conduir i conduir-me pels únics camins possibles: el Pla de l'Estany i totes les seves remotes repúbliques. Astracanat perquè quan parlo amb una dona encara no sé per on començar, i quan l'abordo segueixo sense saber per on començar. Digue'm astracanat, carinyo, perquè no m'agraden els restaurants sofisticats on un imbècil et fa tastar el vi i un carcant et porta setanta peces diferents de pa. Astracanat perquè quan pujo a un avió l'única supervivència possible és a base de whiskies i mirades salvatges al traje cenyit de l'hostessa. Astracanat perquè em segueix agradant el fútbol i em cauen les llàgrimes quan l'Athletic guanya o tot el camp del Celtic canta allò de "mai caminaràs sol". Astracanat, carinyo, perquè vaig amb camises sense planxar i amb sabates rosegades, però sempre amb una elegància molt xiscagardiana. Astracanat perquè tinc més temps pels amics que pas per les convencions. Astracanat perquè l'escriptor més bo que conec és en David del Passeig, que fa literatura dins un gintònic. Astracanat, sempre astracanat, perquè no sé si prefereixo pit o cuixa, o la resta, o tot junt, o tot molt junt. Astracanat perquè quan comença el dia ja penso en jubilar-me. Digue'm astracanat, carinyo, però saps molt bé que, en el fons, és tot això el que t'agrada. Per civilitzat ja podies haver triat un empleat de banc. Per salvatge, no. Al cap i a la fi, ja ho deia la teva mama "vés en compte, aquest és de Xisca de Gardi".

Elliot Murphy

La nostra vida ha de cabre forçosament en una cançó d'Elliot Murphy. És la poesia de la veu trencada, de l'home elegant, del gran príncep del rock and roll. La resta són romanços. La nostra vida és un compàs que marca la guitarra de Murphy, i de lluny ressona la seva veu que engatussa, que trenca, que irromp. Tanques els ulls i sents l'harmònica, i el príncep et condueix per les llargues i estrepitoses carreteres americanes. Ara viu a París perquè París és l'únic lloc decent que trobem per viure-hi: passejades llargues, tardes de cafè davant la Sorbona, matinades impossibles, dones que tallen la respiració oferint només la insinuació d'un somriure. Murphy ens arrossega. I quan el poso recordo que li vaig donar a ella un disc en directe. El disc va volar, ella també. Però el dia que una cançó ressona en el meu cotxe, jo també volo, per carreteres que no són d'aquí, conduint, sí, conduint tota la nit, enlluernat per un cabassat de records. La culpa la té l'home que escriu la nostra vida, que compon la nostra vida, que canta la nostra vida. El princep, el gran, el millor. Elliot Murphy.

Calma

A vegades no passa res i el temps s'escapa com un pelícan planejant a un pam de l'aigua en un riu de Guatemala. Els arbres es mouen en càmera lenta i la tifa d'un colom es desploma i cruix sobre l'abric d'una senyora que acaba de sortir de la perruqueria. Però, fins i tot així, no passa res. Quan no passa res els constructors s'estan quiets i a les extraccions d'àrids no extreuen àrids. Si no passa res el món és més món. El xampany va fent a les caves, les oques van descalces i els ànecs també, els gats estiren els cordons d'una sabata i el planeta reposa en la somnolència dòcil d'una migdiada. El temps només passa en un rellotge, és un invent dels amos de les fàbriques per lligar el poble, una idea dels àrbitres de futbol per impedir que el Banyoles marqui en els minuts afegits, unes manilles de la policia per fer tancar les tabernes abans que surti el sol. El temps és una mentida, com el bròquil congelat, com els cigrons de pot i la salsa bearnesa. El temps de veritat va per lliure i s'atura on vol. Passeja per l'estany i busca una ombra al Bon Repòs. No hi ha rellotges pel temps de part de bo, ni tan sols de sorra. És com l'aigua que raja d'una canalera trencada, esclata a terra i ho esquitxa per fer sortir les Patenes al carrer. El temps no té manies. És rude com el vi de Can Magrill i molsós com les tortades de Can Boadella. El temps és un tros de gel que es desfà en un gintònic. El temps és per tota la vida.

Fora via, socorro a Barcelona

En els temps prodigiosos de la Guerra de Successió, un crit recorria la Catalunya sotmesa: "fora via, socorro a Barcelona". El crit retrunyia en els campanars, damunt dels camps de blat, per sobre de les teulades de les cases de pagès. Era el crit valent de pagesos, i menestrals, petits artesans i pescadors, la gent popular de la Catalunya mai extingida. Darrera el crit hi havia la voluntat de pedra d'acudir en defensa de la noble i coratjosa Barcelona, el cap i casal de la nostra pàtria, que es defensava com podia de les grapes dels imperis espanyol i francès. Les dues corones borbòniques havien llançat les seves urpes poderoses contra la terra dels catalans. I una Barcelona orfe de reis i reines, de grans poders i grans senyors, va començar la primera resistència democràtica, de peu pla, quasi revolucionària, en una barreja ordenada de senyors burgesos i gent sense ofici, illetrats i lletraferits, clergues i menjacapellans. El crit de "socorro a Barcelona" va provar, novament, d'aixecar un país exhaust i castigat, i ho va aconseguir, encara que el preu, novament, va ser una terrible tempesta de sang, ferro i foc. Barcelona va caure, el país va caure, però a un preu molt alt, caríssim pels que intentaven assolar la terra. Caríssim pels que creien que tot plegat seria un divertit passeig de nuvis. L'infortuni dels catalans va ser el delme de forca, de cada deu presoners un passat per la forca, o les presons espanyoles, o l'exili, o les galeres ("que los echen a galeras") o humiliants execucions públiques. Tres-cents anys després de la desferra i la desfeta, Xisca de Gardi es torna a aixecar en peu de guerra. "Fora via, lladres" i "Socorro a Barcelona" tornen a repicar per les terres inexpugnades del Pla de l'Estany. De moment som una partida de quatre o cinc rebels. Gaires més, tampoc anirem bé. Sortirem de Banyoles i farem parada i fonda al bar Borgonyà. Perquè un exèrcit necessita menjar bones viandes i beure a galet una mica de vi de Vilavenut, que és el vi decent que tothom hauria de beure si volgués ser tractat de vostè o de vós. I així anar fent. Perquè aquest país, com sempre hem dit, "no l'anyocaran pas mai". De Borgonyà a Can Mià, després a l'Ocell i així, trico-trico, anem amb socorro de Barcelona on els pocs resistents que queden ens parlen que l'invasor ha escombrat part de les defenses de la llengua catalana, que els baluards de l'idioma s'ensorren per la part de ponent, que les torres de guaita de la nostra cultura reben cada dia espantosos bombardejos. Però que ens esperin. Els parlarem català amb bocassa d'all, cosa que sempre impressiona i fa mal. Assaltarem Barcelona per la part de mar, venint dels llocs que ens agraden a nosaltres. Noblement, sense vacil.lacions. Sense fer presoners perquè els presoners engavanyen. Tot i que podem fer alguna presonera, si ens cau i si se'ns escau. I un a un acabarem amb l'invasor. Amb bocassa d'all, amb espantaveies de Ca la Pilar del Rec, amb bombes fètides que ens va vendre la Teta Forra, i no sabem pas quantes armes més. Aquí no quedarà ni el puto apuntador. "Via fora, lladres". I que ningú es confii perquè la història es repeteix, però amb final a l'inrevés. Al cap i a la fi, després de 300 anys de pa i aigua, és l'hora del xampany! Xampany, mestressa, que la casa és forta, i que és tard i vol ploure.

Som gent de pluja

Nosaltres som gent de pluja. Ens agrada jeure per casa i sentir com l'aigua repica sobre la teulada. El martelleig de l'aigua sobre una teulada és quaranta mil vegades millor que qualsevol bestiesa composada per un clàssic. No hi ha res millor que veure ploure des de casa estant. És d'una dolçor comparada a una tortada exemplar de Can Boadella. Veure ploure ens eixampla el nostre esperit noucentista, enforteix els nostres sentits i, el que és millor, ens torna manyagois. I és llavors quan som capaços de qualsevol desfici de la carn envoltats per l'aire fresc de la pluja, pel repicar de la pluja, i pel verd gros que s'enfila per tots costats. En un dia de pluja també ens agrada desfilar pel carrer acompanyats del nostre paraigües com Déu mana. A nosaltres no ens veureu mai amb aquell ratbuf de paraigües comprat en un basar. No, el nostre és un paraigües fi, dels que es fan servir en els carrers de Bilbao o de Vigo, per parlar de dues ciutats estrangeres de les quals ens sentim eternaments deutors. Ens agrada anar pels carrers molls, trepitjar alguna bassa com feiem quan erem petits i veure com Banyoles, sota la pluja, és una ciutat més civilitzada. Perquè és això i no una altra cosa: la pluja és senyal de civilització, de país endreçat, l'aigua neteja, l'aigua dissipa, l'aigua desperta els nostres prats, lloa els arbres, inflama l'educació que tots portem a dins. Un home amb un paraigües, en definitiva, és un cavaller a punt de ser admès en un club britànic. I ja se sap que Xisca de Gardi l'únic objectiu que ens mou, i ens commou, és convertir-nos en un club distingit, de sofàs amb orella, havans a la boca, diari per cobrir-nos quan fem la migdiada i copa grossa plena de conyac francès. La resta, amics i amigues, la resta és una mentida.

La Conca Lacustre reinventada

Idea de Newoman. Parlarem amb el Xena sobre el tema. Però és del tot possible. El què? Doncs buidar l'Estany i omplir-lo d'Agustí Vilaret, un dels xampanys més fascinants de l'alquimia Xena. L'Estany donarà a beure delícies i bombolles a tothom: als gardis i les gambússies, als sols i als blackbassos. Això sí: l'única condició és que s'haurà de beure amb copa pompadour, com mana la tradició xampanyera de la nostra pàtria. Més coses. Els Estanys d'en Montalt i el de la Cendra també seran buidats. Deixarem la caseta i l'hort d'en Pep, perquè als amics no se'ls toca les propietats, el nostre és un comunisme d'una finor que ja no es porta...Els dos estanyols seran omplerts de whiskye. Un de malta agradable com és el Glen Rodes, i l'altre un irlandès potent, com el Busmills. Rehabilitarem la Puda per oferir banys de muscat de Rivesaltes o de Jurançon, el vi blanc del noble país del Bearn (allà on Xisca de Gardi passa temporades curtes perquè és la confusió perfecte entre molts dels nostres territoris estimats) A la Puda reposarem abans d'agafar una meca i conduir-nos cap a Sant Miquel. Els estanyols d'aquella república també seran reomplerts: una mica de vi de l'Empordà i un deliciós Porto per prendre a mitja tarda. A Sant Miquel també haurem de reposar fins a anar a petar a l'altre costat d'Estany, a la part d'en Morgat i tots aquells enigmes. Allà penúltima etapa, perquè d'un d'aquells brolladors apareixerà en David i un dels seus clàssics gintònics. L'última parada? El Museu Darder. Després de tant alcohol a la sang, descansarem una estona en una vitrina, al costat dels nostres amics i amigues: les mòmies mexicanes, el xai amb dos caps i, és clar que sí: el venerat i inconfusible porc en trompa.

Vam sopar a l'Industrial

L'altre dia, potser perquè vaig escriure una colla de disbarats sobre els argentins, vaig sortir de casa al matí amb presses, em vaig blincar el peu dret a l'entrada de casa i ara vaig amb crosses. A la tarda vaig haver d'anar a la clínica perquè del mal que em feia el peu veia la padrina. Abans d'anar-hi, la Isabel em va enviar un missatge per anar a sopar amb una colla. Com que havíem ajornat el del club Bilderberg a Can Garriga, la invitació de l'Isabel em va semblar extraordinària. Li vaig trucar i, per telèfon, li vaig explicar això del peu. La Isabel és un sol i de seguida em va dir si volia que em vingués a buscar. I, és clar, de seguida li vaig dir que sí. Va venir, em va portar a casa i de camí, vaig donar les gràcies a Mossèn Constants per haver-me regalat aquell trajecte.
Al vespre, amb en Ferran i en Miquel, la Isabel em van venir a buscar i em va portar unes crosses de color vermell que havien fet servei a la seva mare, la Lurdes, una altra manifestació de color de la Banyoles xiscagardiana. Ja no sabia què podia demanar més. En realitat sí que ho sabia però m''estimava mé esperar-me havent sopat.
Havíem quedat a l'Ateneu i a l'Ateneu també hi havia la Meritxell. Em van passar tots els mals només de veure-la. Quin tros de dona, quina bona olor, quin collaret, quines sabates amb una mica de taló, quina corbatura del cercle. Allà a l'Ateneu, em preguntava perquè me la imagino sempre amb minifaldilla i em va explicar que, temps enrere, ella també s'havia fet mal al peu sortint amb presses. Pobre criatura. Donaria el meu altre turmell perquè no li passés mai més.
Sense temps per engolir una cervesa perquè ja era tard, vam marxar tots cap a l'Industrial, que era l'únic lloc on ens volien. No s'entén: allà on hi hagi la Meritxell, la Isabel i l'Eva, que també hi era, s'haurien d'obrir les portes de bat a bat i no se'n parli més. Els restaurants de Banyoles o van molt farts o no saben qui són les nostres muses. I tan si és una cosa com si és l'altra, tenen una mala peça al teler.
Tanseval. En aquells moments ja representàvem a Xisca de Gardi i per fer-ho bé vam seure al costat d'en Ramon Masgrau. En Ramon és sempre una garantia de companyia com Déu mana. Els de dintre muralla són persones de part de bo, amables, correctes, banyolines. Ja s'ha dit tot d'en Ramon però s'ha de recordar a les noves generacions, les noves generacions que van vestides amb els suets del poble, que en Ramon Masgrau és un personatge imprescindible. Mentre sopàvem, ens vam proposar l'objectiu de saber dues coses d'una importància capital: a qui mirava la Meritxell i quin perfum portava. Amb el repte servit vam saber que no li agrada l'all. O que li té una mica de mania. Reina meva, l'all encara et fa més pròxima a nosaltres. Xisca de Gardi venera l'all i tothom sap que no fa la mateixa olor a tot arreu. A la teva boca no ens volem ni imaginar quin aroma deu produir. O potser sí que ens ho imaginem però ja t'ho direm un altre dia.
El sopar es va acabar i, havent pagat, vam fugir tots cap al Passeig. És el nostre refugi. Estic d'acord que els gintònics del Passeig són d'una exquisidesa manifesta, fora de tot dubte. En David els serveix amb una delicadesa extraordinària. Vam ser servits i davant del calze van passar les estones rere el somriure de la Meritxell, la somnolència de la Isabel i els ulls oberts de l'Eva . Vam seure amb en Ramon per parlar de l'evolució de les espècies, de la fascinació que ens produïa la perfecció d'una oreneta, o el treball d'artesà als malucs de la Meritxell. Era la seva nit, la nit que vam anar a explicar tan bon punt vam fer l'últim glop del gintònic. La nit en la qual provàvem de recordar el nom d'un perfum que ens va durar a la memòria el temps d'arribar fins a casa, jaure al sofà i clucar els ulls amb un somriure flàccid.